Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Ha arribat al Teatre Coliseum la versió paròdica de Ben-Hur, adaptada per Nancho Novo, de la companyia madrilenya Yllana, dirigida per David Ottone i Juan Ramos. Els actors son Agustín Jimenez, Elena Lombao, Víctor Massán, Fael García, Richard Collins-Moore i Maria Lanau, que fan diferents papers al llarg del poc menys de dues hores de representació. Aquesta versió es basa a grans trets en l’obra original i compta amb uns efectes visuals que la companyia ha batejat com Teatromascope, un recurs que dóna grandiositat al conjunt a causa de les possibilitats que aquest tipus d’escenografia permet avui. El muntatge dóna la volta a l’argument, recorre a l’humor, a la irreverència i, fins i tot, a l’astracanada. Introdueix falques a l’entorn del tema del feminisme i centra la història en la relació intuïda entre Ben-Hur i Messala, aquí plenament inserida en un context homosexual tractat amb humor de poca volada i sense defugir els tòpics habituals.
L’obra va passar per Mèrida, on sembla que va tenir una bona acollida. Beu de referents com La vida de Brian però malauradament en molts moments amolla una sensació gairebé de representació escolar amb pretensions. I és que avui costa molt provocar. Ni el tema religiós, lligat a la tradició cristiana, ni les relacions homosexuals escandalitzen. L’humor és excessivament gruixut, tocant a groller en molts casos. Hi ha alguns gags interessants, que ens remeten fins i tot al cinema mut, però no acaben d’inserir-se de forma coherent en el conjunt. En tot cas tot plegat té l’interès de ser una proposta diferent, i compta amb una sala de teatre tan emblemàtica com el Coliseum. No cal demanar-li a l’obra més del que ofereix, diversió i la possibilitat de passar una estona distrets. Avui tampoc Ben-Hur és l’obra coneguda i mítica de la literatura i el cinema, on a banda de la versió més recordada per les generacions actuals, la de Heston, dirigida per Wyler, tenim la de 1925, amb Ramón Novarro, que sembla que també ha inspirat aquest muntatge teatral, en alguns aspectes.
La paròdia, per ser efectiva, ha de fer que la gent conegui a fons l’obra original i que aquesta tingui una certa rellevància popular. Em temo que molta gent jove d’ara coneix, a tot estirar, versions de Ben-Hur passades per la televisió de tant en tant, sobretot per Setmana Santa. El tema religiós ens el mirem, en l’actualitat, amb prevenció i esperit desmitificador i no sacralitzat i tampoc la tradició compta amb un seguiment generalitzat, com en d’altres èpoques. Les exageracions en el tractament del protagonista, tirant a una mena de grotesc Freddy Mercuri resulten excessivament reiteratives i les al·lusions feministes, quan les dones son una clara minoria del conjunt de l’equip teatral, no passen d’una certa bona voluntat sense conseqüències reivindicatives contundents.
_______
Ben-Hur / Teatre Coliseum (Gran Via de les Corts Catalanes, 595) / Text de Nancho Novo basat en la pel·lícula de William Wyler / Direcció de David Ottone i Juan Ramos (Yllana) / 110 minuts / Fins el 17 de març de 2019 / www.grupbalana.com
