Mònica Batet (El Pont d’Armentera, 1976) és escriptora i filòloga. El 2006 va guanyar el premi Just Manuel Casero el 2006 amb L’habitació grisa (Empúries). En la seva darrera novel·la, No et miris el Riu (Meteora), demostra tenir les idees molt clares sobre allò que vol escriure: una història ben trenada, amb personatges poderosos i situacions que evoquen, colpeixen i que estan plenes de simbolisme. L’autora situa els fets en una ciutat del centre d’Europa marcada per la presència d’un riu, que es testimoni i protagonista de molts drames personals que han provocat que diversos personatges hagin acabat ofegats a les seves aigües. A vegades, el riu se’ls empassa per sempre, de tant en tant deixa anar els seus cossos sense vida, però sempre deixa un munt d’incògnites per aquells que se’l miren des del pont que el creua.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La novel·la té com a eix central un riu que vertebra tres històries protagonitzades per persones marcades per la pèrdua. Què va ser abans, la idea del riu o la d’algun d’aquests drames?
El Riu, sens dubte. Primer no sabia com volia que fos aquest riu, però després de llegir El Danubi de Claudio Magris vaig tenir clar que havia de ser un riu profund i centreeuropeu. Magris recorrent aquests ciutats en què la vida i el concepte de la vella Europa es barrejaven… Va fascinar-me. Era com si estigués viatjant amb ell. Des d’aquí li dono les gràcies per haver escrit un text que defineix tan bé el món centreeuropeu.
El riu travessa una ciutat del centre d’Europa, però no sabem quina. Respon aquesta elisió a la voluntat de què cada lector esculli la ciutat que més li agradi?
Sí. En el moment que esculls una ciutat concreta, a part de córrer el risc d’equivocar-te en noms de carrers, talles la possibilitat que el lector es pugui construir ell mateix la ciutat. Jo sóc partidària que el lector contribueixi a la construcció del text.
És indubtable que cada riu marca el caràcter de les seves ciutats, però marca també la personalitat dels seus habitants?
Penso que sí. El paisatge et determina. El que veus cada dia fa, una mica, que siguis com ets. Poder passejar-se diàriament a prop del riu per a mi seria un plaer, segurament faria de mi una persona que no sóc. Crec que em donaria més calma.
Per què va decidir que els personatges estiguessin units per la dramàtica experiència de perdre un ser estimat ofegat al riu? És a dir, perquè va decidir que la mort recorregués la novel·la?
Perquè primer va ser el riu i després van ser els ofegats. Volia parlar d’un riu que ho dominés tot i un aspecte que em venia al cap quan pensava en el riu era la gent que s’hi ofegava. Està comprovat que l’ofegament és un dels suïcidis més habituals de les ciutats amb riu. A part, pensava i penso que els ofegaments tenen un fort component literari.
No sembla que sigui el mateix trobar un mort al riu que al mar… És cert que als dos llocs es pot morir de la mateixa manera, però el riu té un punt romàntic, de tragèdia existencial que potser no associem tant al mar. És només una sensació meva?
No m’ho havia plantejat, però diria que té raó. Fixi’s amb l’Ofèlia de John Everett Millais. És una imatge que tenia posada al cap quan escrivia No et miris el Riu. Què hi pot haver més romàntic i tràgic que aquest quadre?
Tots els rius tenen els seus ofegats i dintre de la crònica negra de cada ciutat, sempre estremeix especialment els successos ocorreguts al riu, perquè sembla que amb el temps es transformin en llegendes…
Quan un fet real és converteix en llegenda és que la història que s’ha anat explicant al llarg dels anys d’alguna manera s’ha consolidat. Les llegendes ens permeten crear fantasia, misteri i també por.
Per cert, el riu no és l’únic element simbòlic del relat, perquè també tenim un pont i els ponts sobre els rius tenen molta història, molt testimoniatge, molta llegenda i molt poder evocador. S’ha deixat portar vostè mateixa per aquest magnetisme?
Sí, des del pont ho contemples tot. Et donar cert poder d’observador. Domines el món sense que ningú se n’adoni i això m’agrada.
Vostè no acaba del tot els relats que proposa amb cada personatge, només ens els presenta perquè siguem els lectors qui els tanquem. No sé si se n’adona que d’aquesta manera ha fet els personatges més humans, més propers al nostre propi univers.
Com a lectora no m’agrada que m’ho donin tot mastegat, potser a vegades em fa certa ràbia, però després d’uns dies quan m’adono que encara estic pensant per què ha passat això i què podrà haver passat després, m’adono que el text ha produït un impacte dins del meu record i ho agraeixo.
Si No et miris el Riu, una novel·la ambiciosa, europea i ben resolta, estigués escrita en una llengua que no fos el català, tindria més possibilitats de fer camí amb traduccions pel continent? Li faig aquesta pregunta perquè tinc la sensació de què la literatura en català, si no està feta per un autor molt conegut, té masses dificultats per sortir a Europa, tot i que sigui una història que demana a crits ser traduïda.
Completament d’acord, i no ho dic per la meva novel·la. He dit abans que el paisatge et determinava, però la llengua, desafortunadament, també. Massa sovint tinc la sensació que un text té més opcions de ser traduït no per la seva qualitat si no pel nombre d’exemplars que se n’han venut.
En el seu currículum hi ha un parell de novel·les curtes i alguns llibres de no ficció. Què serà el proper que escrigui?
Això és un misteri com també ho és per què a vegades un no pot mirar-se el riu. No sé si era aquesta la resposta que volia, però és l’única que en aquest moments li puc donar.
