Santi Terraza / @santiterraza1
Fins no fa gaire, la carrera d’un periodista estava marcada pels esdeveniments transcendentals que ha hagut d’afrontar en la seva condició professional, sigui la d’informador o narrador dels fets, la d’observador i analista, o bé l’exercida en un càrrec directiu des del qual modula el relat en funció de les visions i posicionaments del mateix periodista i, especialment, del mitjà pel qual treballa. La contínua depreciació de la professió, així com l’obsessiva dependència de la immediatesa en contraposició a la reflexió i la profunditat, han devaluat l’experiència del periodista com a testimoni privilegiat dels esdeveniments rellevants. Avui –llevat de poques excepcions– el periodista està sotmès a la dictadura de la cadira, que l’obliga a produir el màxim de peces possibles per rendibilitzar el seu cost, en uns temps en què els mitjans han reduït considerablement els ingressos i, en molts casos, la viabilitat empresarial. La professió de periodista està transmutant a una condició de simple informador, on la quantitat acaba imposant-se a la qualitat. El resultat de tot plegat és la limitació d’una visió interpretativa de la realitat, que impedeix situar els fets en el seu aproximat context i analitzar-los amb la perspectiva requerida.
Davant aquest panorama ombrívol resulta especialment agraït i reconfortant quan arriben visions lúcides de fets rellevants traçades, per damunt de partidismes i posicionaments enrocats, des d’un lloc de màxima responsabilitat en un mitjà. És el que ha fet Màrius Carol en el seu llibre El camarot del capità (Destino), que constitueix un relat de la seva experiència des de la direcció de La Vanguardia dels convulsos anys del Procés. No es tracta d’un simple relat d’episodis viscuts ni menys encara d’unes memòries ajustades als set anys que va dirigir el mitjà, sinó d’una narració dels fets convenientment analitzats en el seu context, condimentats amb les impagables experiències que va viure des de la privilegiada condició de director del diari més influent del país i acompanyats d’un plegat de referències de les cultures periodística, cinematogràfica i literària, tres de les passions del seu autor.
Màrius Carol va accedir a la direcció de La Vanguardia, en molt bona part, a causa (o gràcies) del Procés. El qui fins aleshores n’era el director, Pepe Antich, va posicionar la línia del diari, aquella tardor del 2012 –posterior a la primera manifestació multitudinària de l’11 de setembre–, en clara sintonia amb els postulats sobiranistes. Per al Grup Godó, titular també de RAC1, aquest era un camí intransitable. La pressió exercida des de la Moncloa i la Zarzuela, però també des d’àmbits econòmics davant els quals un diari de primer nivell requereix gestionar difícils equilibris, va acabar fent saltar Antich, que, després d’un agraïda estada a París, acabaria fundant un digital clarament orientat al discurs independentista més intransigent. Aquesta operació, orquestrada en temps de blanc o negre –i, per tant d’extrems forçats–, es va completar amb el nomenament com a director de Màrius Carol, un home caracteritzat per la moderació i amb connexions directes (i cordials) amb la Casa Reial. Aquestes credencials i el panorama de blocs regnant del moment, anunciaven que res li seria fàcil al nou director en el seu càrrec. Se’n va adonar en el mateix minut zero, quan des del Govern de la Generalitat es va intentar avortar el seu nomenament.
Màrius Carol va assumir la direcció de La Vanguardia amb tres crisi entrellaçades: la socioeconòmica iniciada el 2008 –que el 2013 encara era vigent, tot i que ja començava la recuperació–, la del model i negoci de la premsa –amb caigudes pronunciades en vendes i publicitat, que al diari del Grup Godó van ser inferiors a la mitjana– i la pròpiament ocasionada per l’aposta independentista de la meitat de la població catalana. En aquest context, ocupar el càrrec era un repte ple d’emocions, però també d’espases de Damocles ballant sense parar. En temps agitats i de posicionaments extrems, qualsevol moviment, per prudent que sigui, té una bateria de canons disposats a llençar tota l’artilleria damunt seu.
De les tres crisis, la del Procés va ser la que va consumir més dedicació, energia i maldecaps al director. Així es reflecteix en el seu llibre, on efectua una acurada narració de l’evolució dels fets, sempre des de la distància, la perspectiva i la capacitat d’anàlisi sobradament demostrada per a situar cada moviment i comportament en el seu degut context. En la seva explicació cronològica, Carol exposa el que acaba resultant inevitable per la manca de disposició de les dues parts de sortir del seu posicionament: el xoc de trens, de resultat tan nefast per a Catalunya i per al conjunt de l’Estat.
El relat de Carol expressa la impotència dels qui clamaven –començant per ell mateix i el diari que dirigia– a favor de cercar vies d’entesa i una sortida factible al conflicte en el que no hi haguessin guanyadors, però tampoc vençuts. Probablement, una quimera en la història tant d’Espanya com en la de Catalunya, abocades a l’enfrontament i el dramatisme, respectivament. Ho fa amb una crítica contundent a l’immobilisme de Mariano Rajoy i els poders de l’Estat que van optar per judicialitzar el que era un problema clarament polític, però també despullant la perillosa innocència de l’independentisme que conscientment es va inclinar per dibuixar una realitat paral·lela, però falsa.
Però malgrat la irresponsabilitat de totes dues bandes, l’autor es mostra condescendent i contemplatiu amb la majoria de protagonistes. Per a exposar els seus fets i les seves conseqüències no li cal emetre judicis sobre els seus perfils i actituds, sinó que la simple descripció dels fets n’evidencia els resultats. En ocasions, en té prou amb mostrar les reaccions d’actors tercers, com les recollides entre els dirigents del sempre rigorós i efectiu PNV davant el desconcert capitanejat per Puigdemont i Junqueras.
De la creixent bibliografia que està deixant el Procés, El camarot del capità té ja un paper rellevant com a testimoni i anàlisi d’un període que, a mida que passen els anys i augmenta la perspectiva, permet observar amb major visió crítica. Entre els diversos encerts d’aquest llibre convé subratllar que la immediatesa respecte els fets narrats no ha limitat la seva capacitat interpretativa. Carol explica el viatge enlloc del Procés només tres anys després d’haver encallat, però fa l’efecte que han passat dècades per la llums llargues amb què el descriu.
