El mestre jardiner, la darrera pel·lícula dirigida per Paul Schrader, té elements interessants, que n’evoquen d’altres del director i també hi podem trobar ressons, en molts moments, d’altres títols i altres directors. Schrader fa un cinema, gairebé sempre, amb elements no tan religiosos com espirituals, i la redempció i el penediment, amb l’amor, no del tot espiritual, pel mig, son temes recurrents en la seva filmografia.
Aquí, com a El comptador de cartes, molt més fosca, els horrors del passat se’ns mostren amb flashbacks poc explícits, que anem situant en el conjunt de la narració. Joel Edgerton, excel·lent, és l’encarregat d’un jardí emblemàtic, una propietat privada que s’obre al públic de tant en tant. El jardí esdevé una metàfora, potser excessivament explícita, de la vida, de la seva fragilitat i del seu poder de renovació.
Sigourney Weaver, en un paper de mestressa carismàtica i autoritària, esdevé així mateix una mena de símbol del poder econòmic, seu és el jardí, al capdavall, encara que el treballin uns altres, i seu sembla ser el jardiner, en molts moments. De fet tots tres protagonistes són també símbols, més enllà del seu capteniment, ben humà i comprensible.
La jove Quintessa Swindell, una peça més d’un estrany triangle, establirà amb el mestre jardiner una relació que va molt més enllà de la paternofilial. Aquest mestre jardiner conserva al cos un munt de tatuatges que li recorden un passat que no podrà bandejar del tot. Un excés d’ambigüitat i alguns tòpics, això sí, molt ben travats i inserits en el conjunt, fan que, pel meu gust, la història grinyoli en alguns moments i no acabi de resultar del tot rodona malgrat les seves moltes virtuts.
Malgrat que les pel·lícules de Schrader em produeixen sovint un sentiment estrany, de no haver arribat on podien arribar, en soc força incondicional i no els nego una mena de màgia inquietant i el poder de provocar una mena de pietat íntima sobre les misèries humanes i la facilitat amb que es pot malmetre una vida per circumstàncies diverses.
