Fa pocs dies Betevé va recuperar la pel·lícula Víctima (1961), de Basil Dearden. En alguna altra ocasió ja s’havia passat per alguna canal i es pot trobar a Filmin. Tinc un record boirós sobre uns comentaris a l’entorn de la pel·lícula quan es va estrenar a Gran Bretanya: per la ràdio d’aleshores, sense entrar en detalls, un locutor escandalitzat malparlava sobre on havia arribat el cinema, a l’estranger pecaminós. I jo, que era molt joveneta, em vaig quedar molt intrigada sobre el tema, vaja.
Va ser, expliquen, la primera pel·lícula en parlar obertament d’homosexualitat i sembla que va contribuir al fet que el tema es despenalitzés, el 1967, gràcies al llavors Primer Ministre Harold Wilson, tot i que ja feia temps que corrien aires més liberals. De fet hi havia persones que n’eren partidàries des de molt abans, però la premsa sensacionalista sucava pa en moltes ocasions descobrint suposades desviacions de senyors de pes enxampats i, fins i tot, empresonats i condemnats per allò que aleshores era un pecat dels grossos, la sodomia.
Dirk Bogarde interpreta un advocat ben situat, amb un brillant futur professional, casat i que ha tingut una relació no sexual amb un noi jove. Aquest noi és víctima d’un xantatge, hi ha una xarxa dedicada a aquest tipus d’extorsions. Contemplada en el present sobta una certa innocència puritana, queden coses per aclarir, la fotografia que els compromet no és cap escena de sexe tòrrid sinó una imatge en la qual l’advocat consola el noi, enamorat d’ell, de forma gairebé paternal. La dona de l’advocat sap que aquest havia tingut una relació de jove, amb un amic. Sent fins i tot una mena d’orgull en haver-lo apartat del mal camí. L’advocat es dedica a esbrinar i denunciar els xantatgistes, tot i que sap que aquesta opció honesta acabarà amb el seu estatus.
Tot plegat pot semblar, avui, tebi i poc compromès però, en aquell temps va aixecar polseguera a dojo. La figura d’un policia seriós, que vol acabar amb els xantatges que provoca la mala llei, fa de contrapès a un conjunt de gent que s’horroritza davant dels homes anormals. Bogarde, fill del seu temps, que va jugar amb l’ambigüitat durant anys, tot i ser gai, va acceptar el paper de seguida, d’altres actors l’havien refusat (ja sabem com tractava la indústria del cinema el tema). També va costar trobar actriu per al paper de la dona, per sort la gran Silvia Syms el va interpretar, molt bé per cert.
Víctima és una història ombrívola, que potser molta gent jove que no pot recordar aquella època, contemplarà amb sorpresa, els anglesos semblaven ja aleshores gent molt moderna i avançada, més aviat. Bogarde, malgrat acceptar el paper no va admetre mai cap paral·lelisme amb el protagonista, intentava passejar amb senyores de bon veure, i va mirar de nedar entre dues aigües. Va interpretar molts personatges turmentats i tràgics, inquietants i ambivalents.
Expliquen que va tenir la intenció de casar-se amb l’actriu Capucine, fins i tot van fer córrer la brama que aquesta actriu era un home però res de res. Capucine, dona elegant i misteriosa, amb una bellesa molt especial, es va suïcidar amb poc més de seixanta anys, a causa d’una profunda depressió. No va tenir sort amb les parelles i ni era un home ni era bisexual. En tot cas aquestes coses, avui, ja no ens fan ni fred ni calor, al menys, en general, sempre queden repatanis i el conservadurisme ranci revifa de tant en tant.
