He tornat a veure L’apartament, de l’any 1960, un dels millors títols, el millor segons la meva opinió, del mestre Billy Wilder. Hi ha pel·lícules i llibres que perden pistonada amb el pas del temps però aquesta és ja un clàssic al qual cada vegada trobes detalls nous i en pots fer noves lectures. Tot i amb això vaig constatar que gent més jove que jo la veu amb uns altres ulls, les relacions amoroses i laborals han canviat i, en molts aspectes, el context de la història és el dels anys seixanta. Avui, doncs, la pel·lícula esdevé també un testimoni dels usos i costums d’una societat en evolució i en procés de millora econòmica.
La pel·lícula va tenir la virtut d’agradar, ja en els seus inicis, a tot tipus de gent, als cinèfils de barri popular i als suposats entesos, que sempre existeixen i gaudeixen fent comparacions i filosofies que, de vegades, perjudiquen, fins i tot, la lectura innocent que L’apartament encara ens demana. Això, és clar, si en volem gaudir a fons i amb una certa ingenuïtat cinèfila. És una pel·lícula que fa riure, somriure, que emociona, però que més d’una vegada m’ha provocat alguna llagrimeta. La tendresa amara els personatges que no són, ni tan sols, unes víctimes innocents del tot.
Té detalls magistrals, més enllà de la narració central. Una música excel·lent, d’Adolph Deutsch, una posada en escena amb pinzellades kafkianes, com ara la immensa oficina aclaparadora o el piset picadero, com deien vulgarment. I, a més a més, la situació temporal, durant les festes nadalenques, tan adients a finals feliços, finals tràgics i finals angoixants. L’època de la germanor i de la retrobada i de les baralles familiars imprevisibles. Una època amb massa mitologia i moltes ombres.
L’argument és ben conegut però el recordaré, m’agrada recordar-lo, vaja. C.C. Baxter, un Jack Lemon jove i ja un gran actor, treballa en una companyia d’assegurances, a Manhattan. És solter i té pis propi, un piset petit i discret que lliura als seus caps a canvi de favors i de poder anar grimpant a l’empresa. S’enamora de l’ascensorista, la senyoreta Kubelik, encisadora i jove Shirley MacLaine, una de les poques actrius supervivents del repartiment (en el qual, tot s’ha de dir, els secundaris són, tots ells, de categoria). Fred MacMurray va ser un molt bon actor que va fer de tot però que va excel·lir en els papers de carallot, com és el cas. En aquest cas és un cap laboral ric i fatxenda que s’ha embolicat amb la senyoreta Kubelik.
Els veïns de l’escala de Baxter el creuen un poca vergonya, faldiller i seductor, quan, d’això, res de res. És un pobre home, amb aspiracions laborals absurdes, solitari i bonhomiós. Un pobre d’esperit. La noia, jove i enamorada del fatxenda, el poder també és atractiu, s’ha deixat enredar, l’home li ha dit que deixarà la dona per romandre amb ella, cosa que qualsevol espectador avesat ja sap que és una bola com una catedral i que ha generat molt de cinema, de teatre i de literatura. La trama pot semblar senzilla però amaga una complexa xarxa de diàlegs brillants, simbologies interessants, amb pinzellades tragicòmiques i amb un estudi aprofundit del capteniment humà i de la mediocritat del món real. Els personatges principals s’enfronten amb les seves pors, amb els seus desigs, amb els seus somnis, i acabaran per prendre decisions que poden semblar banals però que son heroiques, contemplades amb atenció.
L’apartament és una gran pel·lícula, diferent per a cadascú i per a cada moment vital. Això dels homes amb poder que aprofiten les situacions avui ens ho mirem d’una altra manera, els temps han canviat, pel que fa a la situació de la dona, en poques dècades. En aquella època encara era el matrimoni la sortida femenina més habitual i les possibilitats professionals de les noies eren molt més limitades. Moltes dones, fins i tot professionals de prestigi, deixaven la feina quan es casaven.
Una dècada després de l’estrena de L’apartament tot havia canviat força i de forma accelerada. És una meravella de pel·lícula, per a tots els públics, en un blanc i negre que avui es recupera de l’oblit amb noves aportacions i amb una parella d’actors en plenitud, que amb una mirada en primer pla ens poden dir un munt de coses i que acabem per estimar de forma incondicional.
