Es dona el nom de Guerra Freda al període que va des de 1947, un parell d’anys després del final de la Segona Guerra Mundial, fins el 1991, amb la dissolució de la Unió Soviètica. Una rastellera de mals averanys, en diferents moments d’aquest període, vaticinaven una possible Tercera Guerra Mundial. Va existir una confrontació constant en el camp cultural, econòmic i ideològic però no un enfrontament bèl·lic directe. Tot i que, més enllà del món occidental, la guerra brutal es va manifestar de forma directa i sagnant en molts indrets del món.
El cas espanyol va ser paradoxal. Mentre països que havien estat feixistes o col·laboracionistes veien com se’ls restablia, més o menys, una democràcia convencional, aquí, en lloc de reconstruir una república, es va instal·lar, amb suports diversos i malgrat condemnes teòriques, la llarga dictadura franquista. Tot plegat tenia a veure amb les necessitats logístiques i militars dels Estats Units i els seus aliats, entre els quals els països democràtics europeus. En el camp cultural les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial van incidir en el tema cultural amb el Consell Mundial de la Pau, pel que fa a la Unió Soviètica, i amb el Congrés per a la Llibertat de la Cultura, pel que fa als Estats Units.
Agustí Pons torna a reflexionar a fons, en aquest llibre, sobre la nostre història recent i com la situació va influir en molts intel·lectuals catalans destacats, els quals, en nom de l’antifranquisme, van prendre partit pel comunisme i van amagar o maquillar les purgues soviètiques i la situació real de l’URSS. En alguns casos per desconeixement però també, molt sovint, per oportunisme i ideologia, consolidant la perillosa teoria sartriana de què no era bo fer trontollar les creences obreres. Tony Judt havia analitzat la realitat i les servituds dels intel·lectuals francesos, durant el període 1944-1956, en relació amb la seva acceptació i ocultació de l’estalinisme, a l’imprescindible Passat imperfecte. Pons analitza com ja Lenin havia establert un règim dictatorial de terror ben aviat, en nom, això sí, de bones idees i de la creació de l’home nou.
Agustí Pons ens acosta al paper de molts intel·lectuals catalans destacats i en la seva implicació amb el comunisme o la seva dependència ideològica de l’URSS. Pons no especula, va a fets concrets i a documents contrastables. El pitjor de tot plegat és que quan la situació real no es va poder negar es va aconseguir que es parlés de coses una mica etèries, com ara eurocomunisme o comunisme amb rostre humà. Ningú no va semblar tenir ganes de fer autocrítica, passant per alt moltes contradiccions evidents en les seves trajectòries. Era, aquell, un món d’homes, amb poques excepcions, la més brillant i directa la de Maria Aurèlia Capmany, una dissident relativa entre aquell conjunt de convençuts que conformaven una mena d’elit intel·lectual no exempta de problemes i de divergències.
Agustí Pons.
Avui la societat ha canviat força però, en aquells anys, la universitat, fins i tot l’educació elemental, en molts casos, era minoritària, cosa que feia que, potser de bona fe, alguns d’aquells intel·lectuals se sentissin més importants del que en realitat eren, a causa de la seva formació i del seu estatus. Però, també -i això és una opinió meva-, malgrat que l’adoctrinament d’esquerra arribava a associacions diverses, parròquies i grups veïnals de gent obrera, la distància de la gent de la cultura amb la gent dels barris pobres, de les barraques, de les escoles deficitàries i dels sectors realment explotats, era molt important. Durant un temps es va lloar el PSUC com a partit integrador però el cert és que les dues ànimes del partit, que van aconseguir els seus èxits electorals i la seva implantació a barris pobres i humils, van acabar per no tenir una unió tan idíl·lica com semblava.
El llibre, sense ser exhaustiu ni feixuc, sinó planer i entenedor, ens evoca molts personatges del món acadèmic, literari, artístic, periodístic: Alfonso Comín, Xavier Folch, Váquez Montalbán, Solé Tura, Antoni Tàpies, Manuel Sacristàn, Calders, Maria Aurèlia Capmany, Espriu i molts altres, actors principals o secundaris, els quals, més enllà de les contradiccions, ens evoquen un temps en el qual el debat era frequent i tot semblava en ebullició ideològica. Una part dels conversos al comunisme procedien de sectors familiars franquistes, fins i tot. Una part de l’església catòlica es va implicar en el fervor per una esquerra esperançadora. Ser catòlic -o cristià- i comunista ja no era una contradicció. A través de les parròquies la ideologia va fer forat a tot arreu i Montserrat va esdevenir un indret de culte, també polític, en molts casos.
Agustí Pons (Barcelona, 1947), periodista i escriptor, ha treballat a molts diaris i mitjans de comunicació i ha reflexionat i escrit sobre l’època, a fons i de forma coherent. Hi connecto força per un tema generacional i en els seus llibres expressa opinions lúcides i raonades. Ha manifestat que no li ha estar fàcil escriure i publicar aquest llibre, que mostra un gran respecte per la gran majoria dels personatges citats, encara que n’hagi d’evidenciar les errades i les servituds. No és senzill, en èpoques complexes, lluitar per la llibertat, un terme complex, i haver d’admetre que les bones idees són de vegades més perilloses que les dolentes ja que en nom de virtuts diverses es fan i s’han fet moltíssims disbarats. Que la solució per no destarotar les masses sigui pensar que cal amagar les coses a segons quins grups de població mostra, de fet, un elitisme inquietant i discriminador.
En uns altres temps el llibre d’Agustí Pons hauria generat més soroll mediàtic però molts dels personatges que hi trobem ja no són entre nosaltres i el debat que es genera quan passa el temps respon més a relats oportunistes que no pas al desig de reflexionar a fons sobre tot plegat. Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda (Edicions 1984) és un llibre imprescindible, per tenir i consultar, adient per als qui ja som grandets però també per a la gent inquieta de les noves generacions, sempre que s’hi puguin acostar sense complexos ni tòpics del present.
