Emma Zafón (Llucena, 1987) és periodista. En aquest àmbit professional ha treballat a la redacció de diversos mitjans de comunicació de la Comunitat Valenciana, de Catalunya i de l’Aragó. En l’actualitat treballa com a tècnica de comunicació a l’administració pública, i col·labora periòdicament amb El Salto Diario i Valencia Plaza, sobretot amb temàtiques sobre la identitat, el país i el gènere.
El 2016 va debutar com a novel·lista amb l’obra No iba a salir y me lie, escrita conjuntament amb el DJ Chimo Bayo, sobre la «ruta destroy» valenciana. El 2023 publica Casada i callada (Editorial Empúries), novel·la que ens trasllada als anys setanta per mostrar-nos la presó en què pot convertir-se un matrimoni. L’obra fa una clara denúncia de la situació que vivien moltes dones en aquells anys suposadament oberturistes alhora que els ret homenatge.
La novel·la s’inicia amb una frase que ens situa en el moment en què una noia i un noi es coneixen en una revetlla de les festes patronals. M’ha recordat altres obres amb temàtica propera a la seva: La plaça del Diamant, Pedra de tartera…
Aquesta escena és un paisatge absolutament universal. Les festes i, més en concret, els balls populars han sigut i segueixen sent el punt de trobada, de catarsi afectivosexual i també de reproducció d’estructures de poder. En el cas de la societat que retrata la novel·la, les festes del poble responen a la necessitat imposada pel dogma nacionalcatòlic de trobar un noviet abans no siga massa tard i s’hagen exhaurit les existències. Perquè quan això els passava a les dones, quan no aconseguien trobar l’acompanyament vital masculí, els queia a sobre la maledicció de quedar-se fadrines. Això s’havia d’evitar. De fet, encara s’ha d’evitar: totes hem d’arribar a adultes podent demostrar que som desitjables a ulls d’un home.
Per situar els lectors, Casada i callada està ambientada en els anys setanta i ens parla de la protagonista, una jove de Llucena, municipi de la comarca d’Alcalatén, que estudia per ser mestra i, així, poder millorar la seva situació si ho comparem amb el negoci familiar (el seu pare és el forner del poble). Però fins a quin punt aquesta decisió no li ve imposada, ja que són els pares els qui l’encaminen cap als estudis?
Aquesta part també és un paisatge comú. Totes les generacions de classe treballadora que han tocat un poc de pela han coincidit en desitjar que els seus fills no foren uns pobres desgraciats com ells. Passa amb les famílies espanyoles a partir del desarrollismo franquista, que paulatinament comencen a aspirar que els seus fills estudien alguna cosa, i passa amb la població migrant, que arriba a Europa buscant que els seus fills prosperen. La majoria de processos de millora social sempre s’han d’observar des de la perspectiva de famílies apostant bastant fort per la següent generació. A la protagonista l’empenyen a estudiar, i ella tampoc sap ben bé si és això el que vol, però també és cert que en cap cas lamenta haver-ho fet.
Sí, això és cert. Ella n’està satisfeta, d’haver estudiat. Per cert, el nom de la noia no el trobem fins al final de la novel·la.
És un recurs que m’ha permès despersonalitzar-la. És a dir, ho he buscat per visualitzar la falta d’identitat de la protagonista. L’han educada per servir tothom sense parar-se a pensar què és el que ella vol, el que ella necessita, el que ella desitja… És com si la seua vida no existira, com si estiguera despersonalitzada a uns nivells propis de l’esclavatge.
I aquests aspectes queden ben palesos.
També he volgut visualitzar que qui finalment la dota de personalitat, qui la dota d’aquesta identitat furtada és la figura d’un home. Sempre hem necessitat la validació masculina de la nostra existència, especialment quan hem iniciat processos de preferir quedar-nos sense marit. Espere haver-ho explicat bé perquè fins i tot a mi em costa endreçar-ho quan ho explique…
Penso que sí, que s’entén perfectament. Seguint amb la protagonista, abans de la primera trobada amb qui serà el seu xicot i futur marit, la coneixem com a infant, adolescent i jove. Podríem definir-la, en base a aquestes etapes vivencials, com una persona ingènua?
Ella és ingènua com ho som totes. Jo no sé com s’autoperceben la resta de dones a la vintena, però jo tenia clar que era una pipiola i que qui me volia prendre el pèl me’l prenia. En el cas de la gent rural, també pense que a la innocència de la joventut se’ns suma el factor pobletà de manegar-nos regular entre la modernitat. És una xorrada, però perquè m’entengues: un amic meu es va caure la primera vegada que vam pujar a unes escales mecàniques, que va ser al 2005 quan va obrir el centre comercial La Salera de Castelló. Mai deixem de sentir-nos com Paco Martínez Soria arribant a Madrid tot desorientat i amb un cabàs ple de coses del poble entre les mans.
Quina imatge! I referent a l’etapa que s’obre a partir del prometatge amb el noi, la descoberta de la sexualitat, aquí ens retrata una època sense coneixements d’educació sexual.
És que les dones arribaven i encara arribem als primers contactes físics sense tindre ni idea de com funciona res. L’altre dia, en una entrevista, una coneguda humorista de la meua generació deia que no havia tingut un orgasme en parella fins els trenta anys. Passava i continua passant que ens volen inexpertes, insegures i sense la capacitat de demanar res, perquè així és com molts homes es troben més còmodes. Sense cap dona que els trega els colors per ser uns inútils, vaja. Per això totes les ideologies que es mouen en l’espectre del patriarcat més ferotge busquen suprimir l’educació sexual. Volen generacions de dones submises que no sàpiguen que tenen dret a fer únicament allò que desitgen.
L’autora en una foto de Núria Antonijoan.
A la novel·la, un cop casats, sembla que tenen un primer període feliç, però una flor no fa estiu, i ben aviat apareixen els conflictes. Potser un dels primers serà la diferent importància que cadascú d’ells atorga al fet de tenir fills.
De la mateixa manera que les dones hem de demostrar que som desitjables pels homes, i això ens força a tindre parella a certa edat, també hem de deixar ben clar a la societat que som fèrtils i que podem complir amb el nostre principal objectiu vital.
La maternitat.
Sí. Com a dones, hem de viure l’experiència mística de la maternitat, hem de criar i cuidar i, més important encara que tot això, hem de perpetuar la nació i assegurar la disponibilitat de futura mà d’obra (en el cas de les famílies treballadores) o hem de garantir l’existència d’un hereu (en el cas de les dones burgeses). Tots estos ideals pareixen molt casposos però encara hi són ben presents. Encara hi ha gent que estigmatitza i titlla d’egoistes les dones que no són mares.
Quan comencen aquests conflictes veurem que la protagonista va perdent la il·lusió i va acceptant la seva realitat i l’inici dels maltractaments. El matrimoni és la seva presó. És el retrat de tota una societat?
Les comunitats xicotetes són molt asfixiants. En el cas dels pobles, s’han venut com la reserva espiritual d’Occident, un lloc allunyat de la modernitat i on tot té l’essència de la tradició, i vaja, quan eres una dona un poc oberteta de ment com la protagonista, eixe clima no te juga massa a favor.
Entenc.
Vivim en un estat que ha experimentat un abandonament rural nombrós i continuat per part de les dones des dels anys seixanta del segle passat i encara hi ha gent encarregant estudis a la universitat perquè no s’expliquen les causes. No ho sé, igual d’ací cinquanta o seixanta anys (no patiu, no hi ha pressa) algú se n’adona que les dones amb unes mínimes inquietuds no han volgut quedar-se al poble a criar els fills d’un tio que només sap parlar de bous embolats i d’escopetes.
M’agradaria comentar algunes qüestions més tècniques, perquè m’ha cridat l’atenció el ritme gairebé trepidant de la narració, aconseguit amb capítols curts i precisos.
Crec que si alguna cosa tenim en comú els que venim del món del periodisme és que no som massa de perdre’ns en divagacions. Hi haurà excepcions, però normalment tenim un estil narratiu d’anar bastant al gra. Igual és una teoria absurda, però a mi me fa eixa sensació. Al menys jo no sé escriure d’una manera que no siga així.
Una altra qüestió és el tractament lingüístic, on has aconseguit mostrar un registre oral, en les converses i pensaments dels diversos personatges, molt ric i divers. És potser, aquest, un dels seus cavalls de batalla?
Totalment. Les parles que venim de lluny dels centres de producció cultural no tenim la mateixa representativitat que les parles urbanes, i això fa que molta gent, al menys a les meues comarques, pense que parla malament. Diuen que parlen molt de poble o molt basto i tot és perquè no veuen que cap personatge de ficció o referent amb certa visibilitat parle com ells. I és veritat. Ningú que ixca a cap mitjà de comunicació parla com nosaltres. Llavors acabes entenent que la teua llengua està molt bé per a fer-te dues cerveses al bar però si has d’anar a Castelló a comprar-te unes sabates hauràs de gastar el castellà, no siga cas que algú pense que no saps parlar com la gent fina.
Quant al tractament narratiu, trobem una primera persona que es correspon amb la veu de la protagonista i podríem dir que Casada i callada és una novel·la realista amb tocs costumistes. Té crítica, denúncia, i alhora ret homenatge a tota una generació. Però hi ha un altre aspecte important: l’humor. Sobretot en les escenes on intervenen les dones del poble.
Sí, m’ha servit per a alleugerir la intensitat i també per reflectir una manera de ser. Allà baix tenim eixe caràcter i potser és gràcies a això que no ens hem extingit encara. Jo crec que si hem sobreviscut a tants segles d’ofrenar és perquè som capaços de riure’ns fins del vol d’una mosca.
Hi ha una frase que apareix més d’una vegada al llarg de la novel·la: «les coses que no tenen nom no poden ser explicades.»
El silenci és el que defineix la història recent de tot l’estat espanyol, des del genocidi franquista fins a la cultura implementada per la transició. De fet, l’Espanya actual no s’entén sense dècades i més dècades de silencis. Els silencis han permès la impunitat, els abusos, els saquejos. Gràcies als silencis estem a 2024 i cap guanyador de la guerra ha tingut la necessitat de posar-se a treballar. També és gràcies als silencis que totes i tots hem arribat fins ací, perquè les àvies i les mares ens han alçat, i han aixecat el conjunt d’aquesta societat, a base de desllomar-se molt i de queixar-se ben poc. Els silencis han estat l’eina que millor ha tapat les injustícies.
