No és senzill parlar sobre les addicions sense caure en tòpics o en frivolitats. Aquesta és una xacra que té una gran afectació social, però no tothom coneix què la desencadena. Sovint es considera una addició com una decisió voluntària, totalment evitable que només cau en famílies desestructurades o bé en persones amb tendència als excessos (per dir-ho amb un eufemisme).
La realitat, però, ens mostra que no hi ha només un perfil d’addicte, ja que pot afectar joves i adults, homes i dones, rics i pobres, persones amb formació i sense. Una addició, si parlem de substàncies, no s’ha de confondre amb el consum ni amb l’abús. Són tres graus diferents, que depenen del nivell de control de la persona consumidora i de la freqüència amb què es consumeix.
El cineasta i escriptor Javier Giner ho explica al seu llibre Yo, adicto (Paidós/Booket), que ell mateix ha convertit en sèrie. És un relat d’autodestrucció i de reconstrucció, després de passar per una addicció a l’alcohol i a la cocaïna. L’autor radiografia així la seva experiència, des del primer consum fins a sortir de la clínica de desintoxicació on va estar ingressat uns mesos.
Tot i que el llibre té gairebé cinc-centes pàgines, la part que dedica als episodis d’addició és força menor que el gruix sobre el procés de sanació. Giner dona la informació necessària al respecte, no accentua el drama que va viure, simplement l’exposa amb naturalitat.
Javier Giner, en una foto de Nacho López (Planetadelibros).
Una de les claus que fan que aquest llibre funcioni és justament el fet d’estar centrat en el procés de superació, no cal haver passat per una addicció, ni tan sols haver consumit drogues, per sentir-se retratat i interpel·lat per aquestes memòries. Qualsevol lector que hagi hagut de sortir del seu particular abisme o, fins i tot, qualsevol persona interessada a saber com funcionen les intervencions psicològiques amb persones amb addiccions, pot trobar molts estímuls en aquesta lectura. Cal recordar, d’altra banda, que d’addiccions n’hi ha moltes, no només a les substàncies.
La història de la literatura és plena de novel·les i memòries que recullen l’experiència en un sanatori, una vivència que ha estat sempre un punt d’inflexió, una oportunitat no només per curar la salut, sinó també l’ànima. El que ens explica Javier Giner és un exercici d’introspecció, de connectar amb ell mateix, un procés d’autoconeixement, de conciliació amb les seves debilitats. Les persones vivim accelerades i sovint somiem a fer una aturada, un retir per recuperar-nos. És per això que aquest llibre també ens pot resultar seductor, a estones veurem només la part idíl·lica d’aquest tractament.
Però d’ideal no en té res, aquesta història de superació. Al voltant de Giner la gent mor, es destrueix, perd éssers estimats, se sent sola. Yo, adicto és un testimoni cru, l’autor fa confessions valentes, exposa, per exemple, com l’educació i els patrons heretats dels nostres pares influeix, irremeiablement i sense adonar-nos-en, en els camins que prenem quan ens fem adults. Així i tot, el relat és ple de moments de pau que oxigenen la duresa del relat. És un petit fragment, en definitiva, de les complexitats humanes que no ens són, en absolut, alienes. Per això llegir-lo és tan recomanable.
