Patricia Tena. Barcelona
Les sirenes són un dels éssers mitològics més atractius i seductors, però també un dels que més ha evolucionat amb el pas del temps. L’escriptor Carlos García Gual, catedràtic de filologia grega a la Universitat Complutense de Madrid, aprofundeix en la seva història en el seu completíssim i acurat assaig Sirenas: seducciones y metamorfosis (Editorial Turner). L’autor assenyala que l’univers de les sirenes està ple d’enigmes i que la seva procedència compta amb diverses hipòtesis. Per a ell, el nom Seiren es relaciona amb el de Seira (soga), així que etimològicament vindrien a referir-se a “les que lliguen”, és a dir, les que atrapen i arrosseguen les seves preses. Mentre que altres fonts consideren que prové de la paraula púnica sir (cant). Les sirenes, que en la Grècia antiga eren éssers híbrids meitat dona, meitat ocell, eren filles del riu Aqueloo i d’una de les muses (Melpómene, Cal·líope o Terpsícore, els noms fan referència al cant i al plaer). Segons García Gual, el seu aspecte gallinaci distava molt de la imatge seductora que tenim avui dia d’elles i que, a més, igual que altres éssers alats com les harpies o les esfinxs, la seva presència era portadora d’auguris de mort.
Les primeres al·lusions a aquestes sirenes les trobem precisament a Grècia i probablement la més cèlebre (i potser la primera) sigui la referent a l’Odissea, quan Circe avisa Ulisses del perill que l’amenaça: “En primer lloc, arribaràs a prop de les sirenes, les que encisen a tots els homes que se’ls apropen. A qualsevol que en la seva ignorància se’ls acosta i escolta la veu de les sirenes, a aquest no li abraçaran de nou la seva dona ni els seus fills, contents de la seva tornada a casa”. I és precisament la dona que fa encanteris qui li proposa creuar lligat al pal del vaixell perquè, tot i que escolti els seus cants, no caigui en la seva emboscada. De la mateixa manera, una altra de les referències més populars és la del mite de Jason i els Argonautes, que tornaven a casa amb el velló d’or i van aconseguir sortir amb èxit de la trobada amb les sirenes gràcies a un altre músic, Orfeu. Aquestes històries van servir per forjar, molt de temps després, el significat metafòric dels “cants de sirena”, per referir-se a un discurs elaborat amb paraules convincents i ben sonants però que amaguen algun tipus d’engany darrere.
No hi ha cap text antic que expliqui la metamorfosi que van patir perquè acabessin convertides en dones amb cua de peix, ja que, segons la mitologia, les ales li van ser concedides pels déus perquè busquessin a Perséfone quan va ser raptada per Hades. L’autor neoclàssic Michel de Marolles s’aventura a suposar que, després del fracàs amb Ulisses, es van sentir tan atacades que es van precipitar al mar, on la part inferior del seu cos es va convertir en peix. És precisament arran d’aquesta transformació quan la figura de la sirena comença a ser sensual i a representar-se com a dones boniques que es miren en petits miralls o pentinen la seva llarga cabellera, convertint-se en l’objecte amorós i del desig (tot i que com a anècdota, cal assenyalar que Cristóbal Colom va anotar en el seu diari el dia 9 de gener de 1943 que va veure tres sirenes “que van sortir ben alt de la mar, però no eren tan boniques com les pinten, que en alguna manera tenien forma d’home a la cara”). La seva popularitat comença a ser tal que, de forma paral·lela, sorgeixen altres figures femenines amb les que comparteixen determinats trets, especialment les ondines, i a proliferar personatges similars provinents de la literatura europea medieval i romàntica com Melusina o Loreley.
Sirenas: seducciones y metamorfosis és un assaig imprescindible per a tots aquells amants de la mitologia en general i de les sirenes o criatures aquàtiques en particular. Amb una primera part dedicada exhaustivament a analitzar les obres clàssiques en què van aparèixer per primera vegada, García Gual completa després la guia amb textos i comentaris de La petita sirena de Hans Christian Andersen, El pescador i la seva ànima d’Oscar Wilde o La sirena de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, entre altres, així com amb versos de Dante, Kafka, Luis Cernuda, Quevedo, Góngora, Agustí Bartra o TS Eliot. I és que, tal com explica l’autor, “l’èxit d’un motiu mitològic no es mesura pel final feliç, sinó per la seva permanència en l’imaginari col·lectiu. I aquí ha quedat, emparat per la literatura i les imatges, gairebé etern, el mite de la trobada amb les sirenes, seductores i mutants”. Així doncs, llarga vida a les sirenes!
