Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
L’editorial Acantilado ha recuperat un altre clàssic modern, el Zorba de Nikos Kazantzakis, amb una excel·lent traducció de Selma Ancira. Es fa difícil escriure sobre un llibre tan conegut i intentar dir-ne alguna cosa nova però els llibres sempre tornen a ser nous en rellegir-los, nosaltres també canviem al llarg del temps i recuperar títols i autors és tot sovint una nova experiència i una descoberta. La novel·la de Kazantzakis es va escriure a principis dels anys quaranta, els fets que explica se situen una dècada abans. Tot i que Kazantzakis era un escriptor força conegut a Grècia, la pel·lícula de Cacoyannis, de 1964, el va més famós a nivell internacional. Abans, però, ja havíem pogut llegir, fins i tot en català, El Crist de nou crucificat, novel·la que va connectar força amb l’època i amb la necessitat vital col·lectiva de reconvertir l’arnat catolicisme oficial en un cristianisme combatiu i sincer.
Avui ens pot sobtar el pes que la inquietud espiritual projectava damunt de tants autors. Kazantzakis va evolucionar i va continuar amb els seus dubtes diversos, que ja formaven part del seu tarannà i es van manifestar en un altre llibre portat al cinema de forma tardana, La darrera temptació de Crist. La pel·lícula va provocar polseguera i això en va desvirtuar el text original. No va passar així amb Zorba, en aquest cas, amb algunes llicències inevitables, el cinema va respectar l’esperit del text i Anthony Quinn va aconseguir un Zorba extraordinari, acompanyat per un repartiment excel·lent. No he entès mai la insistència en afegir el grec al títol, els fets passen a Grècia i gairebé tothom és grec, al llibre. El títol original, de fet, és el subtítol d’aquest volum, Vida y andanzas de Alexis Zorba.
Kazantzakis va ser un home inquiet, interessat en moltes coses, insegur pel que feia a la seva pròpia vàlua i a les seves creences, sovint decebut amb la història. Va escriure molt: teatre, llibres de viatges, poesia… En molts dels seus llibres hi trobem elements autobiogràfics i en aquest és fàcil veure’l reflectit en aquest escriptor idealista, covard a voltes, una mica eteri, que s’enfronta amb el vitalisme d’un home terrenal, intel·ligent, amb experiència i sense estudis, gairebé vell però amarat de força i saviesa popular. Zorba va ser un personatge real i el seu cognom era el mateix que el del protagonista d’un llibre en el qual, pels gustos d’ara, hi podem trobar poca acció però molta filosofia, un doll de frases inoblidables i de reflexions sobre tots els aspectes de l’existència. El paper de les dones pot sobtar avui, però cal situar-se en el context i, al capdavall, com Zorba diu a l’escriptor, si es predica un món millor aquest s’ha de poder oferir de forma efectiva, altrament el que s’aconsegueix és tensió, decepció i inquietud inútil.
Zorba és un bon home, amant dels plaers a l’abast, el menjar, les dones, fins i tot amant del treball acceptat de forma lliure i creativa, sempre disposat a tornar a començar sense complexos. Avui, gràcies a la xarxa, ens és possible inserir l’obra en el seu moment, conèixer la situació d’aquells grecs amenaçats per totes bandes, refugiats desesperats que ens connecten amb el present i que l’amic de l’escriptor ha anat a ajudar al Caucas i entrar una més a fons en l’entorn de l’època. Kazantzakis va néixer a dins de l’Imperi Turc i va morir l’any 1957, en uns anys plens de trasbalsos i canvis de tota mena, violents però no tan diferents del present. Zorba admet que ha practicat una violència salvatge contra els turcs, cercant el miratge de la llibertat, violència a la qual no troba explicació coherent si no és que els homes són com són i no s’hi pot fer més. El conegut episodi de l’assassinat de la vídua és un fet més que palesa la primarietat humana, el mateix que el saqueig dels pocs bens de Madame Hortènse, una dona que és una desferra però a qui Zorba sap veure encara un cert atractiu sexual i tractarà amb respecte i dignitat.
Hi ha molts temes en aquest llibre que ens evoca el passat però que resulta extraordinàriament modern, Zorba ja és tot un clàssic a recuperar i rellegir. Tot i la magnífica traducció és aquest un d’aquells volums que et fan desitjar posseir el do de llengües i poder-lo llegir en la versió original. A més de la història central hi trobem moltes referències culturals, tant pel que fa a la cultura convencional i suposadament de gran volada com a la cultura popular d’aquest poble grec tan castigat per la història i tan admirable en molts aspectes. Kazantzakis, el mateix que el seu gran amic, el poeta Sikelianos, va ser candidat al Premi Nobel més d’una vegada sense aconseguir-lo. Camus, que el va rebre en una d’aquestes ocasions, va tenir la generositat poc freqüent entre intel·lectuals d’admetre que el grec el mereixia més que no pas ell. En tot cas Zorba representa un molt bon primer pas per acostar-se a l’obra ingent i extraordinària de l’autor.
