Júlia Costa / @liujatasco
Mary Beard és una historiadora actualment ben coneguda, més enllà dels cercles acadèmics. Per la xarxa podem trobar documentals excel·lents sobre la vida dels romans o Pompeia, escrits i presentats per ella, molt representatius de la seva manera de fer i d’explicar, potser amb un excés de presència personal i amb una actitud i un tarannà que ens pot resultar desconcertant en determinats moments. Aquests darrers temps ha estat d’actualitat en rebre el Premi Princesa d’Astúries.
Beard compta amb un currículum impressionant, porta molts anys estudiant l’època dels romans però és una dona implicada en el present, que pren partit quan cal i opina sobre el que toqui i que manté un blog a la xarxa molt recomanable. Beard és partidària d’entomar les fonts antigues com element de documentació de les actituds, context, intencions i creences dels seus autors i no pas com elements canònics i fiables sobre tot allò que ens expliquen. Si no s’intenta, tot i que és una tasca difícil, entendre la visió del món i els propòsits dels seus protagonistes o dels autors que en van recollir l’aportació, no ens en sortirem, tot i que mediatitzar el passat i fer-ne història d present és habitual i, a més a més, una manera de fer molt útil als poders de tota mena i de tots els signes.
Dels romans en sabem molt i en sabem poc, en general. El llatí va ser un ensenyament habitual i preceptiu durant molts segles, hem viscut i crescut amb una visió dels romans construïda gràcies a les pel·lícules, les sèries televisives, les novel·les amb rerefons històric, la pintura historicista reproduïda fins i tot en cromos de la xocolata, els viatges turístics a indrets on aquell passat se’ns ofereix a través de runes diverses i d’explicacions d’experts o de suposats experts i de tot això no ens en podem escapar. També hem crescut amb una manera determinada de traspassar el coneixement, sacralitzat, aparentment immutable, però avui sabem que tot podria ser molt diferent de com ens han dit o ens hem imaginat. Instal·lar-se en el dubte no és senzill, en ocasions fins i tot neguiteja. Per això llibres com SPQR (Crítica) resulten imprescindibles malgrat que ja s’hagi llegit molt sobre el tema.
Beard actualitza els nostres coneixements, escampa sentit crític, passa de la citació erudita a la broma recurrent sobre paral·lelismes que, un cop establerts, també desmunta. La seva mirada és molt personal i una mica alternativa, per això, malgrat la intenció divulgativa seriosa, pot fins i tot incomodar o fer-nos pensar que hi ha una certa manca de rigor en aquest llibre, cosa que seria absolutament errònia. L’autora ens convida a recórrer la història dels romans des de la fundació de la ciutat de Roma fins a l’època de l’emperador Caracalla. Són molts anys, gairebé mil, i potser hi haurà qui trobarà a faltar aspectes diversos o qui pensarà que l’autora, en alguns fragments, resulta reiterativa. Beard ens explica episodis emblemàtics, fa un retrat acurat i d’algunes figures històriques, analitza amb ironia els testimonis a l’abast. Un dels personatges més present i representatius de la primera part del llibre és Ciceró, tan contradictori en ocasions, tot un personatge del seu temps, manipulador i humà, previsor i prudent, però fatxenda i incapaç d’escapar del seu tràgic destí.
L’època imperial ens és comentada, així mateix, amb la intenció d’oferir als lectors una visió actual i crítica. Ens retrobem amb Pompeius, amb Cèsar, amb August, un espavilat i enigmàtic personatge capaç d’inaugurar i consolidar tot una època de pau, una pau sempre relativa però eficaç, i amb una megalomania que ens fa somriure en alguns moments. L’època d’August es pot considerar l’inici de la darrera part d’aquest llibre, que comença amb la fundació de Roma i l’expansió pel mediterrani, un temps mitificat ben aviat pels mateixos romans, i segueix amb una època de greus conflictes interns i més expansió externa. L’època imperial mantindrà el Senat, al qual incorporarà persones de les províncies, conservarà també d’altres institucions però tot és aparença, una mena de maquillatge del poder absolut dels emperadors, amb alts i baixos diversos, el suport de l’exèrcit i el manteniment sorprenent d’unes estructures fonamentades en la tasca d’August.
Les històries dels emperadors romans ens han arribat esquitxades d’anècdotes, sovint sagnants, que també Beard matisa, els enemics també van ser hàbils a l’hora d’exagerar defectes i vicis. Els assassinats, enverinaments i violències de tota mena no van alterar el recorregut d’un imperi protegit per la guàrdia pretoriana, davant la tebior inoperant del Senat. L’exèrcit vigilava les fronteres i, quan calia, deposava el manaire de torn. Beard ens ofereix una visió acurada de tipus més generalista i sociològica, ens acosta al paper de les diferents classes socials, al pes de les províncies, dels esclaus i de les seves possibilitats, en un món en el qual la permeabilitat social en d’altres cultures era inexistent i ho seria durant segles. Sorprèn comprovar com, si tenies sort i grapa, podies tenir també oportunitats. Un tema important és el paper de la dona, el valor dels infants. La recuperació de les restes de Pompeia ens va oferir un fresc molt interessant sobre la vida quotidiana, el mateix que ens poden aportar moltes dades els textos trobats en làpides i fins i tot en inscripcions en els murs.
Beard ens recorda que sabem molt més dels romans del que sabien ells mateixos. Amb el pas del temps la mentalitat, de forma inevitable, canviava. Molts personatges d’aquell món eren crítics amb la situació i s’adonaven dels problemes d’un sistema que havia aconseguit que un grup de gent d’un indret molt concret fos capaç de bastir i consolidar una cultura de la qual, ens agradi o no, som hereus, a través de la llengua, de les lleis i fins i tot del consum cultural. El Renaixement va recuperar, a la seva manera, aquella cultura. Però cal estar atents a la història, potser les coses no van ser com ens pensàvem, és possible que les noves descobertes i les investigacions actuals ens facin rectificar molts tòpics vigents encara sobre el passat, en general. Com en la vida quotidiana de cadascú, no sempre allò que es diu o s’escriu correspon amb allò que es fa o que s’ha fet. L’afany de posteritat congria una certa tendència a voler quedar bé o a fer quedar malament els nostres adversaris.
El llibre inclou il·lustracions, mapes, cronologia. És possible que alguns passatges es facin feixucs i que calgui un cert repàs als nostres coneixements previs sobre el tema per tal de valorar com cal la tasca de Beard. Malgrat això i algunes puntualitzacions que han fet d’altres historiadors a determinades afirmacions o transcripcions de textos i noms, la historiadora ens ofereix una visió panoràmica i profunda d’un món molt allunyat de nosaltres en un munt d’aspectes, entre els quals la mentalitat dels protagonistes però, al mateix temps, molt proper en tot allò que té relació amb el tarannà humà, els seus defectes i les seves virtuts. Avui la historia, fins i tot la història acadèmica més seriosa, intenta incidir en això tan difícil de la contextualització i en un intent, complex, d’entendre aquells nostres avantpassats, dels quals n’hem heretat alguna cosa més que material genètic.
