Una vegada vaig escriure una narració breu, que no sé on para, sobre un molt bon actor que, malgrat excel·lir, no havia aconseguit passar de secundari. De gran, per atzar, aconseguia un cert reconeixement i aleshores, moria. Però el mateix dia que ell també moria un altre personatge molt conegut, un actor estranger encara en actiu. I la mort del pobre actor nostrat passava totalment desapercebuda, més enllà del cercle d’íntims, i encara gràcies. Potser, en el fons, aquell actor era una mica una projecció de jo mateixa, relacionada amb el que m’he anat trobat en el camp literari. Si no hagués mort Maradona avui encara estaríem parlant, a teles i ràdios, de Montserrat Carulla. Però així és el món i també grans actrius, tan bones com Carulla però menys conegudes, han mort enmig d’un relatiu silenci popular. Tot és relatiu. Jo soc poc futbolera i això dels calerons i la mitologia futbolística em rellisca però sé que el mon és així i que la gent normaleta precisa de mites i herois, per poc exemplars que siguin.
Avui un senyor sociòleg de pes s’ha negat, per la tele, a parlar del fenòmen mortuori d’actualitat. Tothom pot fer i dir el que li sembli, només faltaria, però hi ha determinats purismes que fan angúnia, és com allò dels progres que es negaven a tenir televisió, en el passat. O que avui condemnen les xarxes socials en bloc. Són coses que queden bé en determinats ambients. En d’altres, els de la gent normaleta, fan riure. També avui alguns diaris comparen el difunt famós amb déu. Se suposa que amb un déu més aviat clàssic, d’aquells que es disfressaven per violar jovenetes i en feien de tots colors. El déu de la nostra tradició ha anat evolucionant però, vaja, tampoc no és que sigui gaire edificant, segons com es llegeixi la tradició. Els déus ja no són el que havien estat, no són res, mites culturals ben amanits i interpretats segons convé.
Les meves monges bonhomioses de la infantesa, rehabilitades en la meva memòria sentimental, patiran a les seves tombes davant de tanta idolatria. Una que recordo, molt simpàtica, ens explicava que no se li podia dir al promès «te adoro» ja que tan sols es podia adorar déu. L’adoració també tenia, com tot, la seva deriva humorística amb allò de te quiero, te adoro, te compro un loro. Jo, de joveneta, creia en déu i tenia mites frívols, com ara el Dúo Dinámico. Les meves admiracions, després, es van decantar vers a gent coneguda del món cultural, polític. Avui, llàstima que ja soc vella, he entès que ningú no és més que un altre i que, al capdavall, hi ha habilitats que t’han vingut donades d’origen, sense esforç, per ignotes causes genètiques.
Quan era jove també es deia que el futbol era un substitut de la polític i que, amb la democràcia, s’esvaïria el seu interès i les masses abandonarien la militància pilotera. No ha anat aixi i fins i tot gent que condemnava l’alienació lligada al futbol de consum avui sembla que pensi d’una altra manera. Les dones no han tingut tanta tirada al tema tot i que els mitjans, darrerament, són insistents a l’hora de promocionar el futbol femeni i no tant, per exemple, el bàsquet, que era al que més jugàvem i competíem a les escoles, les nenes i les noietes. Tot és estrany i sorprenent. En alguna cosa hem de posar les nostres il·lusions i esperances, és clar.
Els futbolistes d’elit guanyen molts calerons, són una minoria, com ho són determinats actors o escriptors. Però això de guanyar diners té molt de ganxo, encara avui. Els diners no fan la felicitat però la manca de diners provoca molts problemes, no ens enganyem. Més que participar dels planys generals o de les condemnes dels purs potser ens cal contemplar aquests fenòmens de masses des del llindar de la comprensió d’allò irracional, una cosa que empipa molt als que es diuen científics. Els grans funerals i els plors massius segurament abellirien als difunts als quals se’ls dediquen però, malauradament, això no és possible.
