Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Quan arriben les clàssiques trobades familiars en dates assenyalades, tipus dinar de Nadal o sopar de cap d’any, és freqüent que els solters escoltin preguntes sobre si estan coneixent algú o si no tenen cap relació en construcció. Això és una mica el que li passa a la protagonista d’Amor de calendario, la nova comèdia romàntica de Netflix, un gènere pel qual aquesta plataforma està apostant fort darrerament. La noia es diu Sloane (Emma Roberts) i està acostumada a haver de seure a la taula dels nens, a sortir amb homes que no li fan gaire el pes, a escoltar comentaris -a vegades fins i tot retrets- sobre el fet de seguir sense parella i a veure com la gent que està al seu voltant li passa per la cara com de bé li van les coses en la seva relació. Però per molt acostumada que hi estigui, això no treu que també estigui farta, no de ser soltera, sinó de sentir-se pressionada pel fet de ser-ho.
L’altre protagonista de la pel·lícula és Jackson (Luke Bracey), un noi de la seva edat més o menys -una mica més de trenta-, que ve de viure una nit de Nadal tan decebedora com la que ha passat Sloane. Ell perquè la seva xicota i la família d’ella semblen tenir les mateixes dèries que la família de Sloane i el fet que ell vagi a sopar amb els pares de la seva parella -una relació que es troba en una fase molt inicial- el converteixen en el centre d’atenció i en objecte d’una gran i boja pressió. I bé, noia guapa soltera i farta es troba amb noi guapo solter i fart. Els dos es coneixen fent cua en una botiga de roba, la cosa no comença gaire bé, però s’entenen ràpidament. Comencen a xerrar i arriben a l’acord que seran un amor de calendari, la qual cosa vol dir que només seran amics, però l’un serà l’acompanyant de l’altre en les trobades familiars importants. Com que els dos han deixat clar quin és el tracte i que només són amics, poden sortir de gresca sense cap incomoditat ni malentesos.
Ara bé, no cal ser gaire despert per imaginar com acabarà la cosa. Intuir el final -perquè s’intueix des del principi- no li resta valor a aquesta pel·lícula que ha escrit Tiffany Paulsen i ha dirigit John Whitesell, perquè Amor de calendario juga precisament amb tots els clixés de les comèdies romàntiques. Vaja, que no cal que ningú s’esperi cap novetat. Ni això ni que la història sigui versemblant, perquè per molta imaginació que hi posem per creure que aquesta relació és realista, veurem que tot està pensat perquè les peces vagin encaixant sense gaires complicacions, així que si veieu que els dos personatges es troben massa sovint per casualitat (de compres, per exemple) i en el moment oportú és perquè s’ha volgut que això sigui així. Almenys vull pensar que en aquesta mena d’exageració dels llocs comuns de les comèdies romàntiques és on rau part de la gràcia de la pel·lícula.
Amor de calendario és una història senzilleta, sense cap conflicte real, una pel·lícula simpàtica per passar una estona agradable i poca cosa més. L’actriu és la neboda de Julia Roberts, que fa un bon paper, com també ho fa l’actor australià Luke Bracey. Cal destacar alguns dels personatges secundaris, que estan bastant ben trobats, sobretot el cas de la tieta de Sloeane, una dona molt pràctica i amb una manera de ser i de fer que segur despertarà algun somriure. Aquest rol l’interpreta amb molt encert Kristin Chenoweth. La pel·lícula va ser tot un èxit quan es va estrenar, arribant a ser la més vista a Espanya i en altres països. Com acostuma a passar amb les produccions de Netflix que arrenquen fort, la xarxa bull amb preguntes sobre si hi haurà una segona part. Diria que a la plataforma li agrada donar peixet en aquest sentit, però preferix apostar per nous projectes i noves comèdies romàntiques. Que arribaran, segur.
