Behrouz Boochani: «Per què ens detenen, als qui decidim marxar del nostre país?»

L'autor publica 'Cap altre amic que les muntanyes', llibre que denuncia el tracte que reben els refugiats i que ell mateix va patir
Behrouz Boochani
Mercè Folch, Blanca Garcés i Ricard Garcia van conversar amb l'escriptor / Foto: CCCB.

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Behrouz Boochani és escriptor, periodista, productor cinematogràfic kurd i activista dels drets humans. Va néixer al Kurdistà iranià el 1983 i el 2013 va ser enviat al centre de detenció d’immigrants de l’illa australiana de Manus, després de fugir de la repressió del seu país, Iran. S’hi va estar sis anys, en unes condicions molt precàries, segons va explicar ell mateix en la trobada virtual que va tenir lloc al CCCB. Boochani ho relatava d’aquesta manera: «jo era de les persones més sanes que estaven empresonats a l’illa de Manus i vaig perdre quatre dents, d’altres no van tenir tanta sort, tretze persones van ser assassinades per un sistema dissenyat per posar la gent en competició amb elles mateixes, perquè s’odiïn les unes a les altres, perquè perdin totalment la llibertat, perquè s’oblidin del que és gaudir de la vida, amb les conseqüències psicològiques que això comporta.» Boochani va explicar que en el seu cas l’escriptura va ser la seva manera de sobreviure.

El resultat d’aquella taula de salvació va ser el llibre que va poder escriure a través de WhatsApp, Cap altre amic que les muntanyes, que ha publicat Raig Verd en català amb traducció de Josefina Caball i Rayo Verde en castellà amb traducció de Juan Francisco Silvestre. L’obra es va publicar originalment a Austràlia i va guanyar els premis més importants del país mostrant així «la cara que la gent no coneix d’Austràlia, un país que cal redefinir, que també té pobles indígenes i una història de colonialisme al darrere.» Són paraules del mateix Boochani al CCCB, en la conversa que va mantenir amb la periodista Mercè Folch, la investigadora de l’àrea de migracions del Barcelona Centre for International Affairs Blanca Garcés i el fotoperiodista Ricard Garcia en el marc de l’exposició sobre l’artista sud-africà William Kentridge, qui retrata la societat que va resultar del colonialisme al seu país.

Boochani va poder introduir un telèfon mòbil en el centre de detenció, amb el qual escrivia i es mantenia en contacte amb el món exterior. Va assegurar que no entén el seu llibre com una qüestió personal: «no el vaig escriure pensant només en mi, encara que evidentment n’hi ha una part autobiogràfica molt important, el que jo volia era descriure les penúries dels altres, recollir la veu d’aquelles persones que són ignorades pels mitjans de comunicació i per la narrativa imperant, i retratar de pas els oprimits del sistema colonial.» En aquest sentit, l’autor va expressar que si considera important el seu llibre, és precisament «perquè no forma part de la història oficial, perquè ara que aquell campament va ser desmantellat almenys queda un llibre i una pel·lícula que ho expliquen tot.» Es refereix al seu documental Chauka, Please Tell Us the Time.

L’escriptor kurd es va mostrar molt crític amb el periodisme: «els mitjans de comunicació no es poden conformar només a citar les fonts oficials i recollir el que diuen les víctimes d’un sistema, és necessari un periodisme amb un llenguatge més lliure, capaç d’investigar, d’anar al fons de les qüestions, de sortir al camp, que analitzi la realitat des de les seves arrels.» Boochani va denunciar que «els mitjans de massa són avui una plataforma per als dictadors, ja que practiquen un periodisme que tot i que sap que personatges com Erdogan diuen mentides, reflecteixen el que diuen, sense anar més enllà.» Especialment molest es va mostrar també amb el paper de la Unió Europea en no condemnar «les violacions de drets humans que es produeixen constantment a l’Iran» i va recordar que «els drets humans haurien d’estar sempre al centre de les negociacions entre països.»

Per a Boochani «vivim en l’era dels camps d’empresonament, perquè aquest és un sistema d’empresonament, i la culpa no és dels refugiats, perquè fugim d’una guerra o de la repressió, per això em pregunto per què ens detenen als qui decidim marxar del nostre país i per què durant set anys?» Així i tot, l’escriptor va assegurar que ell no vol retratar els refugiats com a víctimes: «la meva obra va en contra del concepte de víctima, jo sempre qüestiono aquesta paraula, perquè sembla que necessitem que el sistema tingui les seves víctimes, i els refugiats no són víctimes, són persones, la victimització dels refugiats és equivalent a la seva deshumanització, es converteixen en xifres i això no els ajuda gens.» Boochani no dubta que seguirà lluitant i ho seguirà fent també a través de l’escriptura perquè considera que «l’art i la literatura aporten el llenguatge més poderós per comprendre el món en què vivim.»

Categories
ENTREVISTESEscriptorsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES