Elizabeth Strout es va donar a conèixer a casa nostra fa uns onze anys, amb el personatge d’Olive Kitteridge. El llibre va guanyar el premi Pulitzer i, a Catalunya, el premi Llibreter, l’any 2010. Posteriorment va propiciar una molt bona minisèrie de televisió, protagonitzada per Frances McDormand. Strout, després de publicar altres novel·les, totes molt ben rebudes i força llegides, recupera aquell personatge singular a Llum de febrer (Edicions 1984/Duomo), un llibre que es pot contemplar com una novel·la o com tot un seguit de narracions breus el lligam de les quals és aquella Olive inoblidable. De fet el títol original del llibre és Oliver, again.
En aquest llibre, per al meu gust el millor de Strout fins ara, i força superior al primer, recupera aquella professora jubilada, el seu poble i el seu entorn, per oferir-nos una profunda reflexió, amarada del seu personal humor, sobre el pas del temps i l’arribada, inexorable, de la vellesa. Olive s’ha humanitzat o potser es que ja no té tanta por de mostrar els seus sentiments més pregons. Es relaciona, de formes diverses, amb parents, amics i coneguts, en aquest lloc inventat, Crosby, situat a l’estat de Maine, però, al capdavall, tot ens resulta tan proper que aquest poble podria ser el nostre o, potser, el nostre propi barri.
No sé si joves i grans trobaran el mateix en aquesta història de decadència i plenitud. Crec que els més grans ens identificarem amb facilitat amb moltes situacions. La vellesa hi és tractada amb tendresa, respecte i ironia, però sense concessions ni fer volar coloms eteris. Trobem Olive, al principi, encara relativament en bon estat de salut i d’ànims, fins i tot tindrà un nou marit, aquell Jack que ja vam conèixer en el primer llibre, s’estimaran, compartiran solituds i podran gaudir d’uns anys relativament feliços, en els quals intentaran retrobar-se amb els seus respectius fill i filla, que pensaven gairebé haver perdut.
Però el temps passa, s’escola de forma ràpida, els records no es poden defugir i, per molt que les coses que no vam fer bé s’intentin arranjar, no resulta gens fàcil. Pels diferents fragments del llibre desfila tot un mosaic de personatges i situacions, no sempre ben resoltes, ja que algunes de les narracions inserides, que ens acosten a aquesta comunitat tan semblant a tantes altres, no sempre tenen el mateix nivell. Però el conjunt resulta esplèndid pel que té de reflexió sobre l’evolució ètica i oral, sobre la solitud i l’afecte, sobre l’empatia o sobre els intents de comprendre i sobre el desig d’estimar i la necessitat que ens estimin.
I tot plegat, és clar, sense renunciar als rampells intermitents d’aquesta dona de caràcter, lúcida, tossuda, que va aprenent a escoltar i, fins i tot, a ajudar, quan cal i pot. Cal valorar la traducció, feta en català per Esther Tallada i en castellà per Juanjo Estrella, que precisa de girs del llenguatge popular i que no deu haver resultat gens fàcil. Avui dir que ets vell o que et fas vell sembla gairebé políticament incorrecte però Strout, aquí, ens enfronta sense ambigüitats a la vellesa i els seus condicionants. I ho fa, això sí, sense més dramatisme del necessari, amb un humor molt especial.
És aquest un llibre que sap greu acabar i que en aquests temps estranys resulta una mena de consol i ajuda, perquè ens parla amb molta grapa de gent corrent que fa coses normals, tot i que potser no hi ha ningú que sigui normal del tot i, en tot cas, el concepte de normalitat respon sovint a les nostres dèries personals. Un llibre molt ben escrit, amb unes intel·ligents dosis, fins i tot, de misteri ben utilitzat, quan se’ns donen pistes sobre alguns fets que no s’acaben d’explicar o que s’expliquen més endavant, una manera de captar l’atenció que Strout fa servir de forma magistral.
