He arribat a aquest llibre de Najat El Hachmi (Beni Sidel, 1979) després de la polseguera que ha aixecat la seva designació, per part de l’Ajuntament de Barcelona, com a pregonera de les festes de la Mercè. La polèmica ha vingut d’associacions que han acusat l’autora de transfòbia i islamofòbia. Viure en una societat que ràpidament assenyala, etiqueta i fa retuit demana calma, temps per informar-se i encara més temps per construir-se una opinió sobre qualsevol debat que es produeixi a l’espai públic. De fet, el seguit d’acusacions i suports que ha rebut El Hachmi no ha estat ben bé un debat i pel que sembla els seus articles d’opinió i la seva obra literària tampoc s’ha entès com un debat, sinó com una mena de llança contra diversos col·lectius.
El discurs que El Hachmi fa al llibre Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62/Destino) està fet des de la seva experiència, des de la reflexió i amb voluntat d’estimular una nova mirada sobre l’Islam -una mirada que, evidentment, no agrada tothom- i a la manera com el feminisme es relaciona amb la religió musulmana. Més enllà de si s’està d’acord amb el que diu l’autora, penso que El Hachmi posa sobre la taula algunes qüestions que val la pena valorar, per tal de qüestionar-nos el que sabem sobre l’Islam, especialment perquè qui parla ho fa amb el coneixement que aporta haver format part d’aquesta religió. Al capdavall, per què no hauríem de sotmetre a judici el que creiem saber?
Najat El Hachmi.
Per exemple, l’escriptora centra bona part del seu discurs sobre el vel, no només sobre el vel físic, sinó també sobre tots els vels simbòlics que separen les dones musulmanes dels homes. El Hachmi parteix d’un record d’infància, quan en la celebració d’una boda, una cortina separava el pati de casa (un altre vel): a un costat els homes festejaven l’esdeveniment, mentre que a l’altre les dones semblaven recloses, sense possibilitat de participar de la festa amb les mateixes llibertats. L’autora explica que molts dels hàbits que avui dia es consideren bàsics dintre de la religió musulmana, en el passat no existien, o existien d’una manera molt més flexible, com l’ús del vel per tapar els cabells de les dones.
Apunta El Hachmi que l’Islam parteix d’uns textos masclistes, però el gran problema és més aviat la distància que hi ha entre aquests textos i les noves interpretacions que se’n deriven. És a dir, que els sectors més radicals de l’Islam aprofiten el desconeixement que les persones tenen de les fonts per imposar noves normes que no es discuteixen i que s’estenen pels països occidentals, gràcies també a veus modernes i influents que a través de les xarxes socials reivindiquen un feminisme dintre de l’Islam, diferent d’un feminisme universal. El vel com a senyal de feminisme.
Aquí rau un altre dels debats que planteja el llibre: ¿hi ha un feminisme diferent per a l’Islam o aquest feminisme només serveix per blanquejar el fet que les dones tenen els drets i les llibertats limitades en relació amb els homes? El Hachmi té clara la resposta, el seu discurs no té fissures, ella és crítica contra una religió que coneix i que ha practicat, també ho és contra certa demagògia de les esquerres i contra el paper dels mitjans de comunicació occidentals que semblen esquivar un debat real sobre aquestes qüestions. De fet, les crítiques que El Hachmi ha rebut aquestes setmanes reforcen algunes de les idees contingudes en aquest llibre. Sempre han parlat per nosaltres és un text breu, però clar i contundent, recomanable de llegir, que demana fer-se preguntes, no només sobre l’Islam, sinó també sobre la societat en què vivim.
