Elizabeth Strout (Portland, 1956) és una escriptora amb la qual no vaig connectar de seguida. Avui em resulta una autora imprescindible, potser jo he canviat o potser la seva literatura, tot i seguir uns paràmetres molt personals, tampoc no és ben bé la dels seus primers llibres, tot i que ben aviat va aconseguir crear un estil propi, original i, aparentment, senzill. En aquesta senzillesa rau la seva genialitat, talment com si fos una coneguda ens amolla confidències, el seu món ens sembla proper i assequible. Molts dels seus personatges ens els ensopeguem una vegada i una altra, ja sigui de passada o amb un protagonisme més accentuat.
A La Lucy a la vora del mar (Edicions 1984 amb traducció al català de Núria Busquet i Alfaguara en castellà amb traducció de Flora Casas) retrobem Lucy Barton, una dona amb una infantesa pobra i difícil, avui escriptora d’èxit, i la situa en l’època, tan propera i tan llunyana, de la pandèmia. Això facilita la identificació amb la situació i fa que, contemplats amb una certa perspectiva, aquells anys i aquelles obligacions, amb l’aïllament que van comportar i les morts i seqüeles que es van patir, semblin inversemblants i les mides que es van prendre, exagerades i inhumanes. El seu primer marit, ara divorciat de nou, que aviat s’adona del perill que s’acosta, li proposa a ella, que està sola i ara és vídua, marxar a Maine, a un cert aïllament. La gent forastera no era ben rebuda, en aquella època, i Lucy i William no seran una excepció.
Elizabeth Strout.
No és gens fàcil escriure sobre fets relativament propers. Malgrat el nostre context sigui diferent del de la novel·la hi podem reconèixer la por, la sorpresa, la incredulitat, el neguit, la manca de paciència, la tristor, l’enyorament i l’egoisme, que es desenvolupa, com la generositat, quan van mal dades. I ens fan reflexionar sobre la inconscient alegria que ens ha amarat després de tot allò, de nou turisme a dojo, viatges exagerats, celebracions massives i oblit de riscos ben presents, com aquells que afecten a la climatologia o a la contaminació ambiental.
És probable que llegeixin aquesta novel·la persones que ja coneixen la peripècia vital de Lucy i detalls sobre les vides dels seus personatges. Aquí la sentim molt propera i entenem i compartim la necessitat de companyia, la por a la solitud, la reflexió sobre els errors passats, la preocupació pels fills, quan es fan grans i pateixen i no hi podem fer res, la impotència davant de la mort inesperada o pressentida, i, per damunt de tot, el pas implacable del temps. Són sentiments universals, compartits per la gran majoria de la gent. No cal haver llegit els altres llibres de Strout per acostar-se a aquesta estada de Lucy a la vora del mar tot i que intuïm que forma part d’un projecte de gruix. O bé, potser, és que a l’escriptora, i no és l’únic cas, li sap greu abandonar els seus personatges com a nosaltres ens sap greu acabar la seva novel·la.
Strout no defuig les trampes argumentals, les anticipacions que obren interrogants, les insinuacions que ens fan esperar el desenllaç de fets sobre els quals dona alguna pista. Juga amb el record, insereix en el relat records del personatge principal relacionats amb la seva infantesa, la seva família, els seus marits o les seves filles però, també, sobre gent que ha observat pel carrer o amb la qual ha tingut una relació casual, atzarosa. Ens situa en el temps a través d’alguns fets importants i poc agradables que es van esdevenir al seu país en aquells dies. Lucy i la seva gent són persones normals, amb llums i obres, alegries i tristors, imperfectes i entranyables en molts moments.
