Marta Carnicero i Hernanz (Barcelona, 1974) és enginyera industrial i professora de tecnologia, tot i que la seva passió per la literatura sempre l’ha acompanyada. El 2016 publica la seva primera novel·la, El cel segons Google, i tot just quatre anys més tard ens arriba la segona, Coníferes (2020). Ambdues marquen de manera clara un inici de sòlida trajectòria literària que es consolida el març de 2022 amb la publicació de Matrioixques (Quaderns Crema/Acantilado).
És, aquesta, una novel·la breu que ens exposa el drama de la violència contra les dones com a arma de guerra tot narrant les vivències de Hana; unes vivències que trobaran la contrapartida en la vida de Sara, una adolescent que cerca les seves arrels. Al llarg de la narració, amb una prosa punyent i dura però també de lectura àgil i interessant, ambdós personatges faran doloroses descobertes.
Matrioixques està narrada a dues veus: la de Hana, supervivent –si la puc anomenar així– d’una guerra, i la de Sara, una adolescent que anhela sentir-se lliure. Per què aquesta tria de punt de vista narratiu?
M’interessava que la veu de la Sara fos una veu forta, personal; en alguns moments, també, irreflexiva: la primera persona m’hi ajudava. Pel que fa la veu de la Hana, la segona persona del singular –que lliga amb aquesta veu interna que sovint ens interpel·la– em serveix per a mostrar la reflexió íntima del personatge.
Hi ha dos aspectes que he trobat molt encertats en aquesta alternança de l’ús de la persona verbal. Per una banda la perfecta delimitació del registre lèxic i comunicatiu, de manera que el relat de Hana és més líric i el de Sara més col·loquial.
Sí, això lliga amb el que et comentava. La manera de parlar de la Sara és més directa, mentre que la de la Hana és més reflexiva; conté un diàleg interior.
L’altre aspecte que he trobat especialment encertat ha estat l’ús de la cursiva en els fragments en què entrem en l’evocació del passat per part de Hana.
La novel·la comença en mig del no res –en el sentit que no sabem qui parla, què vol, ni què li ha passat– i presenta dos personatges que anem coneixent, i identificant, a mesura que ens endinsem al text. La cursiva és un recurs clarificador, que contribueix a situar lectors i lectores en un context determinat.
Entenc. Quant al marc geogràfic, el de Sara és ben concret, però no passa el mateix amb el de Hana, tot i que esmenta el balneari de Vilina Vlas, conegut com a centre de tortura i violació controlat pels serbis durant el genocidi bosnià, i actualment encara obert com a hotel. Per què aquesta diferència en els referents geogràfics dels dos personatges?
M’interessava demostrar que la violació orquestrada i massiva ha estat utilitzada en totes les guerres al llarg i ample de la geografia i la història, d’aquí que no hagi volgut localitzar clarament els esdeveniments. Quant al que comentes de Vilina Vlas, el que hi va passar va ser tan bèstia que em semblava imprescindible introduir la referència al text, perquè diu molt en dues paraules. És l’únic detall que permet situar la història, i en alguns casos passarà inadvertit.
És clar. I tal com ha apuntat ara, un dels grans temes de la novel·la és l’ús de la violència contra les dones com a arma de guerra. D’on neix el seu interès per aquesta temàtica?
Vaig veure una exposició a la presó model de Barcelona. Formava part del tríptic (exposició, documental i obra teatral) Encara hi ha algú al bosc, i em va impressionar. Recordo haver-me dit, allà mateix, que necessitava escriure sobre les conseqüències del que va passar.
I ho ha aconseguit. Però a més d’aquesta temàtica hi ha una altra matèria que forma part essencial de la trama: l’adopció. Aquesta és una qüestió que ha tractat en altres obres seves.
No tinc, al meu entorn proper, cap història d’adopció que m’hi pugui portar, però sí que puc dir-te que sovint em pregunto per les particularitats que configuren els amors derivats de la sang i el de la pell, i que segurament això és el que m’ha portat a reflexionar-hi a les novel·les.
Com que hem parlat d’adopció, cal remarcar que al costat de Sara i Hana també hi trobem, com a personatges, uns pares adoptants: Bet i Pep. Amb tot, a ell el dibuixa més com un individu que es deixa dur per les circumstàncies. Per què aquesta diferència abismal entre els dos membres de la parella?
En Pep té un paper molt important en un moment determinat de la novel·la, que coincideix amb part de la història passada. Es nega a acceptar que els esdeveniments viscuts l’hagin marcat, però ha estat així, i en la relació amb la seva filla promet molt més del que és capaç de fer.
I en el cas de la Bet?
La Bet, d’altra banda, s’adona que és necessari actuar si vol canviar les coses. No es pot permetre donar llargues a una filla que l’assenyala com a responsable dels seus mals i que no perd el temps a l’hora d’exigir respostes.
Tornem un moment a algunes qüestions tècniques. M’ha cridat l’atenció la brevetat dels capítols, un tret que la novel·la comparteix amb altres obres seves anteriors. És en la brevetat i en la concisió on es troba més còmoda en escriure?
En la parla oral tendeixo a ocupar molt d’espai; em costa resumir i puc arribar a reclamar massa atenció. Quan escric miro de posar-hi remei; em sembla una forma de respecte cap a lectors i lectores.
Continuï, si us plau.
Amb això no defenso que un text llarg sigui una desconsideració cap al lector, però en el meu cas sí que busco activament la concisió. Quan reescric miro de condensar al màxim allò que vull dir perquè no hi hagi res sobrer. D’altra banda, com a lectora de transport públic, agraeixo la brevetat dels capítols. Suposo que això es trasllada, també, als textos que escric.
Matrioixques, ja ho he esmentat, parla de la violència contra les dones com a arma de guerra i de l’adopció, però també de la cerca de la pròpia identitat, de la memòria, del silenci… I tot plegat ho presenta més des de les vivències dels personatges i la descripció dels seus sentiments i emocions, que no pas des de l’exposició de dades al voltant d’aquests temes. ¿En aquesta opció de punt de vista narratiu hi ha la voluntat de reflexionar sobre tots aquests fets d’una manera més humana?
Segurament sí. És el que comporta l’escriptura d’una novel·la: els fets se supediten a una trama que no existiria si l’abordatge es fes des de l’assaig. També m’ha permès evitar la cruesa a la qual m’hauria obligat el compromís amb un text periodístic, per exemple: per mi era important no rabejar-me en la violència i Matrioixques l’evita de forma activa; està escrita des de la sensibilitat. No hi explico com es viola, perquè no aportaria res. M’interessen les conseqüències psicològiques del trauma i reflexionar sobre l’existència d’una possible reparació.
M’agradaria que ens parlés del títol, que ens apropa a la idea de protecció perquè tot són capes que anem posant, les unes damunt de les altres.
Efectivament, més enllà de la transversalitat generacional a la qual al·ludeix la paraula, hi ha també la interpretació simbòlica que remet a l’encapsulació del dolor, a les capes que ens anem fabricant, a mesura que les experiències ens fereixen, per protegir-nos.
I referent a la imatge de la coberta del llibre? És un marc amb el vidre trencat, i al fons, entre els bocins que han quedat encara enganxats, s’entreveu un cel blau amb núvols blancs. És, potser, una finestra que ens obre a l’esperança? A un futur per descobrir?
Aquesta és la interpretació que n’ha fet en Leonard Beard, l’il·lustrador que s’ocupa de la majoria de cobertes de Quaderns Crema, l’editorial que publica la novel·la. M’agrada. Juga amb la mateixa idea que La Clef Des Champs, de Magritte.
Tindrem aviat una nova obra seva publicada? Algun projecte damunt la taula?
En tinc algun, sí, d’una nova novel·la. Ara només em cal trobar una trama prou interessant per sostenir allò de què vull parlar.
