Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMuñoz
Qui més o menys li agradi la fotografia, recordarà algunes imatges que han fet història, com la de l’home caient del World Trade Center el dia de l’atemptat a les Torres Bessones; la d’August Landmesser, un treballador alemany que es va negar a fer la salutació nazi; la de la mort del milicià de Robert Capa o la històrica fotografia del puny aixecat de Tommie Smith i John Carlos al podi del Jocs Olímpics de Mèxic 1968, com a reivindicació dels drets civils afroamericans. Aquesta darrera imatge dóna el tret de sortida a la història del racisme que s’ha viscut —i es viu— als Estats Units i que es pot llegir a les memòries de l’ex atleta John Carlos, escrites amb el periodista Dave Zirin, que acaba de publicar en català Sembra Llibres amb traducció de Carla Benet.
A més a més, per endolcir-ho, Oleguer Presas redacta un meravellós pròleg per trencar aquest tòpic inútil de «No hem de barrejar política i esports». Em fregue les mans: “Prou de manipulacions i mentides. Aquests grans esdeveniments esportius van acompanyats de processos d’exaltació nacional, de blanqueig de règims dictatorials, de grans operacions urbanístiques, d’explotació, de corrupció […] però d’invisibilització de les minories… Però no, no barregem esport i política.”
La foto la coneix tothom, la història sencera jo no la coneixia. De fet, veia la foto i la imatge del blanc impassible i em semblava una falta de respecte amb les reivindicacions dels altres dos atletes. Ni de lluny. Aquell home blanc, Tommie Smith, simplement va deixar que els protagonistes foren altres, donant tot el suport a John Carlos i Tommie Smith. Molts cops havia llegit assajos teòrics —escrits per blancs— sobre el racisme, l’apartheid i biografies sobre els herois de l’època: Nelson Mandela, Malcom X, Martin Luther King però allò que varen viure els homes i dones negres, només ho poden redactar ells mateixos. Tot allò que siga signat per una persona aliena pot resultar llunyà i mancat dels sentiments que omplen aquesta meravella editada per Sembra. Per sort, gran part aquest llibre va del puny i lletra d’aquell que va aixecar el puny a sobre del pòdium que indicava que havia quedat en tercer lloc.
El llibre és una biografia de John Carlos, i de com s’afronten, des del punt de vista d’una persona de raça negra, les coses que per als blancs en resulten normalitzades com anar a una piscina, entrar en uns banys públics o optar a una plaça de treball. Lamente fer aquesta distinció de tauler d’escacs, entre blancs i negres, però així ho crec pertinent per analitzar aquest llibre. Tornem-hi. John Carlos va destacar sempre pel seu físic, alt, musculós i ràpid, i ben aviat va descobrir els esports com una eixida per a bregar contra les dificultats acadèmiques com a conseqüència de la dislèxia.
John Carlos es va col·locar en la pell de Robin Hood i pels carrers de Harlem furtava als rics per ajudar als pobres. Cap vigilant el podia atrapar i pispava capses amb menjar que hi havia dintre dels vagons que arribaven a Harlem. En conèixer la figura del Dr. King, i més tard de Malcom X, el seu esperit rebel i combatiu el va posseir i va exercir de líder per a molts que, fins a aquell moment, havien callat enfront de les injustícies racials. Ser negre no era fàcil. John Carlos volia ser nadador, però no hi havia on entrenar. Piscines hi existien, però les privades eren exclusives per als blancs, i a les públiques se sentia incòmode perquè, només entrar-hi, els blancs marxaven com si tingueren la pesta.
El seu pare, un sabater amb els peus a terra, va ajudar a fer que triés una eixida més realista, i l’atletisme se li va presentar com si es tractés d’un senyal diví. En un tres i no-res va començar a guanyar les primeres curses i ràpidament va ser assenyalat per tothom, no com a negre —que també— sinó com una jove promesa. Malgrat el seu triomf esportiu, la política i la ideologia sempre caminaren amb ell, com de les seues mítiques sabates Ivy League. Les reivindicacions racials l’acompanyaren fins al pòdium als Jocs Olímpics de 1968 a la prova dels 200 metres llisos on, amb un guant negre al puny esquerre, uns mitjons també negres i unes cadenes al coll, va representar la paraula dignitat, lletra per lletra, i va deixar una estampa per a la història. Aquest és un llibre que crea consciència, així que cal agrair a John Carlos i a Dave Zirin haver-lo escrit. Com hem d’agrair a tots els que sense haver tingut l’oportunitat de pujar a un pòdium, han lluitat per eliminar el racisme.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
