Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
Catedral Books ha publicat recentment l’Antologia literària per tornar a la infantesa, a cura de J.L. Badal, un volum que recull diversos textos que mostren la forma de viure aquesta etapa de la vida per part de grans autors. Reconec que quan em va arribar el llibre, vaig pensar que vint-i-dos narracions parlant del mateix podria resultar repetitiu i costós, però he de dir que la tria atorga una diversitat que m’agradaria veure més estesa en un segon volum. Aleksiévitx, Dahl, Rodoreda o Kawabata són només alguns dels noms que ens regala aquesta antologia, amb unes traduccions destacables. Aquests quatre noms són, al meu parer, els que aporten les narracions que més es diferencien entre elles i de les quals faré cinc cèntims, sense ànims de donar l’esquena a altres grans noms de la literatura com Katherine Mansfield, a qui podria lloar durant dies.
La visió particular de l’Aleksiévitx ens condueix al moment de devastació després de la guerra. De la seua mà experta ens transporta fins al no-res, fins als anys posteriors a Txernòbil, al nou naixement de molta gent. A la seua narració veiem allò extraordinari en les coses més simples, com el vol d’un ocell o el naixement de flors al nostre voltant, ambdues impensables després de la catàstrofe nuclear. L’escriptora bielorussa ens obre els ulls, un cop més, i ens fa valorar la sort que tenim algunes persones de poder queixar-nos per coses que, a la seua societat, resulten un miracle.
En contraposició a la visió d’una infantesa en mig d’una ciutat devastada per la tragèdia trobem la del Roald Dahl, creador de Charlie i la fàbrica de xocolata, entre altres. La seua història és molt més divertida, àgil i, segurament, més propera. La descripció d’una infantesa on inverties els temps a fer bromes pesades com amagar un ratolí mort a un pot perquè algú se’l trobés. A més a més, sense voler-ho, reflecteix l’evolució que ha tingut la figura del professor, de fotre bastonades al cul i ser la màxima autoritat a l’aula fins a convertir-se en allò que és ara, que no ho descriuré, no cal.
Seguidament, Mercè Rodoreda, a qui no cal ni presentar. La seua tècnica de narració en tercera persona i en passat ens fa diferenciar la figura del narrador d’allò que ens està contant, atorgant un grau d’objectivitat sublim durant tot el conte. De tendència costumista, entre la realitat de cada família i la realitat de cada barri, ho pinta tot amb una sensualitat colorista. Aquest conte fou escrit el 1948, quan no feia ni 10 anys de la fi de la Guerra Civil, època d’escassetat d’aliments remarcable. No fa cap al·lusió a aquest fet, simplement té la virtut de posar el focus en els plors, en el lament que hi ha en aquella etapa d’incertesa i trauma que suposa trepitjar la tanca de la infantesa fins al món adult.
El darrer autor, Yasunari Kawabata, m’era més desconegut. La meua ignorància em feia conèixer-lo per ser el guanyador d’un Nobel i perquè es va suïcidar. Ara seré ignorant, però una mica menys sobre la seua obra. L’escriptor japonès ens descriu una infantesa pròpia d’una cultura com la japonesa. L’autor ens dibuixa un ambient tranquil, on la diversió és fer un fanal de colors per caçar insectes, molt allunyada de l’actual cultura occidental. Amb una profunda metàfora, compara les persones amb els sobre els i saltamartí, fent que, això que semblava una simple narració animal, esdevinga un conte que et fa reflexionar, més enllà de si som grills o saltamartins.
Val la pena, doncs, apropar-se a aquestes infanteses, perquè a banda de gaudir de la lectura, pot ser una manera de mirar amb uns altres ulls la nostra pròpia etapa de nen i alhora descobrir a grans escriptors. Desconec si l’editorial té pensat repetir aquesta fórmula i fer altres antologies sobre altres etapes o aspectes importants de la nostra vida, però de moment aquest experimentat ha sortit bé.
