L’escriptora britànica Zadie Smith, autora de la novel·la supervendes Dents blanques (La Magrana/Salamandra), no sembla tenir un caràcter fàcil. Poques vegades m’ha passat d’anar a una roda de premsa i no tenir gaire clar què escriure després. A les preguntes dels periodistes, ella respon amb poc entusiasme. Si la pregunta no li agrada o li suposa massa esforç de respondre, simplement diu que no pot respondre o que se sent esgotada. Cal entendre que s’ha llevat a les quatre de la matinada, que la roda de premsa és a la una del migdia i que encara té coses a fer abans de la trobada amb els seus lectors per la tarda a La Pedrera. Però vull pensar que ella també entén que els periodistes han de fer la seva feina, que s’han llegit el llibre (o, almenys, fullejat) i que s’ha muntat aquella trobada per parlar de la seva darrera novel·la, Tiempos de swing (Salamandra).
Diu l’autora que ella tenia molt clar abans de posar-se a escriure que en aquesta darrera obra volia parlar de la diàspora i de dansa. I és per això que va investigar l’origen dels ballarins de claqué als Estats Units: “Vaig veure un documental on els africans que arribaven a Amèrica només tenien el seu cos per guanyar-se la vida, així que molts van començar a ballar”. Són les dues amigues que protagonitzen la novel·la les que comparteix aquest univers del ball: la seva relació va començar precisament fent classes de dansa, una passió que les porta a passar part del seu temps veient vídeos musicals perquè algun dia volen convertir-se en grans ballarines. Tracey i la narradora són filles de matrimonis mixtos. Tot i la bona relació, l’entorn familiar tendeix a separar-les: el pare de Tracey està a la presó i la seva mare la satisfà de regals i capritxos, mentre que a casa de la narradora es valoren l’esforç i la superació personals, urgida per una mare estricta i sol·lícita . Així doncs, a mesura que les dues noies emprenen els seus propis camins, les subtils diferències de classe i raça van minant tots els vincles de confiança i lleialtat forjats en la infantesa. “Escriure sobre relacions humanes és molt complicat, les amistats a vegades són complexes, però almenys intento que el lector les vegi molt reals”, diu l’autora.
Per primera vegada Zadie Smith utilitza la primera persona, una veu que sempre havia considerat restrictiva: “Com que en les meves novel·les sempre hi ha molts personatges, em semblava complicat escriure sobre què pensen i què fan des de la primera persona, però aquesta vegada he volgut fer una perversitat”, explica. “Aquesta narradora -afegeix- és una persona molt existencialista que es va construint a ella mateixa a través de les coses que fa.” L’autora considera, a més, que el lector acostuma a creure’s millor una història si la llegeix en primera persona. A banda de la veu narrativa, Smith volia “generar una experiència lectora similar a jugar a un videojoc, per tal de què el lector blanc se senti identificat amb els personatges i no entri en la novel·la només com un turista.” Aquest és, precisament, un dels seus reptes des que va començar a escriure, que el lector blanc se senti part d’una història plena de personatges de diverses ètnies on el multiculturalisme fa bandera.
Smith considera que els radicalismes polítics amenacen, no només el multiculturalisme, sinó tota la societat, i els considera un perill per a la seguretat i la democràcia: “La nostra vida social i política està sent degradada, i als Estats Units s’està intentant tornar a la supremacia blanca, hi ha ideologies que ens volen fer tornar al passat.” L’autora es mostra així molt crítica amb Donald Trump, un neguit que li serveix per reflexionar sobre les relacions de poder i la popularitat: “A Amèrica hi ha gent que no ha estat escollida per cap votació però que es creu amb capacitat legislativa o amb poder d’influir en el govern, com estrelles de la música o empresaris tecnològics”, constata Smith, que lamenta que el culte als famosos no hagi desaparegut, com ella esperava, sinó que s’hagi convertit en una mena de “metàstasi que ha fet que el més famós de tots s’hagi convertit en president.” Potser per això, quan acaba la roda de premsa i quatre periodistes se li apropen perquè els hi signi el llibre, ella posa cara de profunda incomoditat. Però els hi signa i agraeix les preguntes. Al final un dels periodistes que ja l’ha tractada amb anterioritat diu: “Estem de sort, avui estava prou simpàtica.” Donem les gràcies, doncs.
