Michel Houellebecq em desconcerta. Em va fascinar amb novel·les com Plataforma o El mapa i el territori, però amb Submissió vaig experimentar, per primera vegada amb l’autor francès, aquell avorriment i impaciència que se senten quan llegeixes una història que no avança i que t’explica coses que no t’interessen gaire. En aquell cas, tot em va semblar més una obra pensada per fer créixer un personatge histriònic com és Houellebecq que no pas una novel·la que perseguís cap ambició purament literària.
Serotonina (Anagrama en català i castellà, amb traducció d’Oriol Sánchez Vaqué i Jaime Zulaika, respectivament) és la seva darrera novel·la. El protagonista és, en general, el mateix de sempre, la seva davallada vital és també la de sempre, la seva relació malaltissa amb el sexe ja la coneixem. Florent-Claude Labrouste té 46 anys, és funcionari del Ministeri d’Agricultura, disposa d’un bon sou, té uns estalvis envejables al banc, una vida sense problemes aparents i una relació amb una japonesa vint anys més jove que ell.
Ara bé, el protagonista s’ha de medicar perquè és un home depressiu. Res no el satisfà, ni les seves vacances, ni la seva relació, ni la vida monòtona que té. Per aquesta raó, decideix que ha de trencar amb tot i marxar a qualsevol altre lloc, sense avisar ningú ni preocupar-se de possibles conseqüències.
La sensació que he tingut llegint Serotonina és que mentre el personatge ens explica les seves angoixes i es prepara per abandonar-ho tot, la història s’aguanta més o menys. En cap moment, però, m’ha enganxat i confesso que se m’ha fet una lectura molt densa. He anat llegint pensant que en algun moment la història ens oferiria un gir, certes emocions o certa intensitat, però quan arriba aqusta mena de clímax, tot s’ensorra i Serotonina es fa encara més avorrida.
El protagonista comença a omplir pàgines i pàgines de records, de la seva relació d’amistat amb un antic company de joventut, i també amb la seva exparella Camille, un amor frustrat que realment el va marcar i que segurament ha fet que la seva relació actual amb la japonesa no hagi funcionat. En la novel·la les situacions són les mateixes de sempre, però sense grapa ni gràcia. Els que som lectors més o menys fidels de Houellebecq ja coneixem sobradament el seu estil, els seus punts forts, la seva irreverència, els seus llocs comuns, i ens agrada que en cada novel·la exalti el trets de la seva literatura i del seu histrionisme.
Ara bé, precisament perquè ja coneixem el seu ADN, necessitem que cada història tingui vida pròpia, que ens aporti alguna cosa diferent més enllà de les qüestions argumentals. Amb Submissió ho intenta, però crec que no ho aconsegueix del tot. Serotonina adorm a un elefant. No hi ha res, més enllà de pàgines i pàgines que només donen testimoni de les dèries de l’autor. És com si Houellebecq estès en davallada, com els seus personatges.
