Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Tot i que Vivian Gornick porta una llarga carrera periodística i assagística poca cosa ens havia arribat traduïda, fins ara, tot i que l’autora va néixer a mitjans dels anys trenta. En català L’Altra Editorial va publicar no fa gaire en un volum, amb traducció de Josefina Caball, dos dels seus títols, Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat, que també s’han publicat fa poc en castellà, per separat (a Sexto Piso, amb traducció de Daniel Ramos i Raquel Vicedo). Son llibres, més o menys, de memòries, si volem posar etiquetes als gèneres literaris, cosa que en molts casos resulta complicat i reduccionista. Vincles ferotges es va publicar l’any 1987, aplega un munt de records i reflexions i també discussions amb la seva mare, mentre totes dues caminen per Nova York o intercanvien records i vivències d’altres èpoques. La dona singular és una mena de calaix de sastre on trobem fragments que ens recorden l’anterior però també reflexions molt personals sobre l’amor, l’amistat o el feminisme.
L’autora es mostra com una dona autocrítica, interessada en aprofundir en el coneixement d’ella mateixa i en valorar els fets i les idees sense concessions al tòpic ni a l’autocompassió. S’hi percep sinceritat i honestedat, però, al capdavall, la literatura sempre té una bona part de ficció i recreació. Les relacions entre mares i filles acostumen a tenir en molts casos un component de complexitat, la família és un suport però també pot ser un pes. Les dones de les generacions anteriors s’han sentit en molts casos estafades per una societat que els atorgava un paper molt reduït tot i que també pot haver passat el mateix amb els homes de determinades classes socials poc afavorides. La figura de la mare de l’escriptora es contraposa en una part del llibre amb la d’una veïna que havia triat, com a arma vital de defensa, la seducció dels homes. Però aquesta mare, en canvi, s’ofegava en una idealització del marit mort, lligat al sacrifici existencial i al plany constant per una pèrdua que volia interpretar com a definitiva.
La joventut i adolescència de l’autora flueix entre aquests dos models, dels quals no acaba de poder-se allunyar, per ser ella mateixa, tot i que això de ser un mateix no és gens concret ni senzill. Gornick intel·lectualitza els sentiments, el sexe, l’amistat, la professió. El títol és ben expressiu, no podem defugir els vincles però aquests poden esdevenir ferotges. L’autora sobrepassa l’àmbit memorialístic per fer literatura, bona literatura. Quan la mare ja es molt gran es perceben algunes espurnes de sinceritat, de comprensió i la crueltat mútua s’abalteix. Però potser tot sigui un miratge, qui sap. Vincles ferotges arriba a incomodar en algun moment perquè ens toca de forma molt personal, en un moment o un altre. És com escoltar la discussió d’unes veïnes pel celobert, en algun moment. Cosa que fa l’autora, de jove, en més d’una ocasió, des del seu modest habitatge del Bronx. El fet de ser jueus comporta, així mateix, identitat, en aquell veïnatge.
El món de dones en conflicte es, probablement, més interessant en el llibre que no pas la narració, una mica esqueixada, de les relacions de parella que l’autora ens descriu, gairebé sempre abocades al fracàs per motius que poden semblar, fins i tot, banals, en algun cas. El llibre incita a la reflexió i aquest és el seu gran mèrit, a banda d’estar molt ben escrit. Com en d’altres casos, l’autora beu en les fonts d’altres autores de gruix, Ginzburg, McCarthy… La vida passa i no es pot tornar enrere, som filles de les nostres circumstàncies, de la família, de l’educació, de les tendències morals de cada moment. No és estrany que s’hagin publicat, enguany, aquests llibres, ja que existeix un cert retorn al feminisme combatiu de fa alguns anys que semblava haver quedat una mica abaltit a casa nostra, quan compten amb autores nostres interessantíssimes, com la mateixa Carmen Alborch, amb la inoblidable sèrie iniciada amb Solas.
