Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Manuel Vilas (Barbastro, 1962), col·laborador en diferents mitjans periodístics, era ja, fins ara, un poeta i narrador relativament conegut i ben valorat però amb Ordesa (Alfaguara), un llibre desconcertant que compta amb un munt d’edicions, ha arribat a un públic més nombrós. Amb aquesta novel·la, tot i que no sigui ben be una novel·la convencional, Vilas, de qui es deia que en els seus darrers llibres es repetia una mica, enceta nous camins, molt estimulants i innovadors. Ordesa esdevé una mena d’autobiografia alternativa, en la qual l’autor ens explica l’enfrontament amb la mort indefugible, amb la pèrdua de referents com són el pare i la mare i amb el pes de la pròpia vida quan la joventut va quedant enrere i els nostres fills es transformen en adults. I és que la pèrdua d’aquesta baula familiar lligada a la nostra infantesa i joventut ens enfronta amb l’evidència de la fragilitat humana.
La història familiar està explicada de forma original, fragmentada, i s’entrellaça amb la història del país, aquesta Espanya que sembla que no acaba de reeixir, malgrat els canvis evidents, on hi continua havent pobres i rics, encara que els pobres puguin bufar cullera i creguin que les coses han canviat més del que sembla. No ens trobem amb una narració convencional tot i que l’escriptor parli d’ell mateix i, fins i tot, ens amolli alguna fotografia personal. Estem davant d’un text absolutament literari en el qual no es pot separar la ficció de la realitat viscuda. No hi ha progressió, en aquesta història, ni sorpreses ni grans secrets de família, més enllà de petites misèries de les quals, en molts casos, n’ignorem el motiu i el rerefons. La mort dels pares ens enfronta amb tot allò que no els vam dir o que no ens van voler explicar. La història es repeteix, les noves generacions faran el mateix amb nosaltres o nosaltres amb elles, i la manca de comunicació tan sols els colpirà quan ja no es puguin arranjar les coses.
El llibre es fa reiteratiu en alguns moments, es tanca amb un grapat de poemes, els personatges transformen els seus noms en els de músics clàssics, en tot plegat hi ha una estranya i desconcertant ironia. Els objectes i els indrets, fins i tot les marques comercials, assoleixen una mena d’ànima. L’escriptor dona grandesa a la mediocritat, com ara la de la seva pròpia vida en decadència, a causa d’un trencament familiar i d’una certa tendència autodestructiva. Però aquesta grandesa fa un gir quan menys t’ho esperes i esdevé una mena de broma sarcàstica, amb la utilització d’un vocabulari que pot passar, de forma convincent, d’un to culte a la vulgaritat explícita.
La mort és la venjança dels oblidats, tothom acaba per morir, els rics, els pobres, els intel·ligents o els ximples. Aquells que han tingut sort i han triomfat a la vida i la resta, els qui sobreviuen com poden. Ordesa ha estat, en general, un llibre molt ben valorat per la crítica especialitzada, és evident que sorprèn i que està molt ben escrit, però també hi ha qui ha fet broma amb aquesta mena d’insistència amb el tema familiar, amb aquest pare i aquesta mare tan presents en tot moment en les evocacions de l’escriptor. O qui l’ha trobat un llibre dirigit, sobretot, al sector professional dels escriptors amb aspiracions, un text pretensiós i avorrit en ocasions. És possible que hi hagi de tot una mica. Sigui com sigui, el llibre no deixa indiferent. Traspua una mena de tristor encomanadissa i ens enfronta amb les preguntes de sempre sobre la mort i la poca durada i importància de tot plegat.
Al capdavall aquest llibre, com tants altres, gira al volt del nucli familiar, un tema universal i que ens afecta de forma generalitzada. Al costat d’imatges gairebé oníriques, poblades de fantasmes, ens ensopeguem amb gent del nostre temps, el rei, polítics diversos, celebracions polítiques i culturals que semblen absolutament ràncies però inevitables. El temps passa i tot pren aquest color groc que ja evocava Fernán Gómez en les seves memòries i que prové d’un poema de Miguel Hernández, un color groc que ha aconseguit aplegar un munt de simbologies estranyes però que és, en la seva tonalitat més melangiosa, el color que transforma en passat remot les velles fotografies.
Ordesa ha estat un llibre molt apreciat per gent de tota mena, Sacristán, l’actor, el recomanava fa poc en una entrevista i explicava que ja l’havia regalat a un munt de gent. L’excés d’expectatives pot fer, però, que algú quedi decebut en llegir-lo, tots som diferents i els gustos, afortunadament, son diversos. Per motius molt diferents Ordesa pot esdevenir un fenomen literari com Patria, amb devots i detractors, però amb el convenciment de què cal acostar-s’hi sense reserves ni prejudicis, però potser també sense entusiasmes previs, cosa gens senzilla en un mon en el qual la informació sol ser exhaustiva i nombrosa. No es tracta d’un llibre per passar l’estona, vol temps i tranquil·litat i ens reconcilia amb la literatura seriosa i amb ambició de fer història malgrat que ens parli, precisament, de la poca importància que tenen la nostra vida i les nostres realitzacions personals, al capdavall.
