Escriure avui sobre la mort de la reina d’Anglaterra pot semblar un tòpic recurrent i tirant a xaró. Em sorprèn el relatiu èxit actual de la institució monàrquica, de la seva parafernàlia, com em sorprèn, encara més, la supervivència vaticana. Res no és com era, evidentment. El cas anglès és significatiu, per la durada i la mitologia acumulada.
La gent de la meva edat ha crescut i viscut amb la imatge de la reina traspassada. Aquesta senyora era, si fa no fa, de l’edat de la meva mare, qui en seguia amb atenció la vida i miracles. Per casa encara corre una vella i esgrogueïda Vanguardia sobre la seva coronació, l’any 1953, jo era petiteta. Avui ja no cal guardar diaris arnats però abans es feia, això, diaris del dia del nostre naixement, per exemple, o sobre fets importants. Diaris que eren indultats a l’hora de dur-los al drapaire i fer algun centimet amb l’import aconseguit.
Quan jo era adolescent les revistes del cor parlaven d’actors i actrius de cinema i, també, de prínceps i princeses. Hi havia, aleshores, moltes princeses i prínceps per merèixer, joves de bon veure que la mare de la nostra Sofia, la inefable Frederica, diuen, mirava d’aplegar en creuers i festes per tal que s’enrotllessin entre ells.
El cinema i les sèries han contribuït a la popularitat monàrquica d’alguns personatges, no pas de tots, és clar. Durant un temps, quan jo era jove, van ser molt famosos els desgraciats amor de la princesa Margarida, que era l’ovella negra de la família. Fins i tot van fer una pel·lícula sobre el tema, canviant una mica el nom i el context. La reina Isabel sempre va ser o semblar molt seriosa i incombustible, de vegades alguna revisteta agosarada insinuava que el seu ben plantat marit viatjava amb la secretària. Però quan va morir en van fer grans panegírics obviant possibles pecats, més o menys amagats.
El príncep Carles va néixer el mateix any que jo. A escola especulàvem amb la possibilitat de casar-nos amb un príncep, massa contes en el nostre imaginari, encara limitat. Jo tenia més tirada al de Suècia però una nena de la classe deia que es casaria amb el de Gran Bretanya i, aleshores, tot aquell país es convertiria al catolicisme. santa innocència manipulada per l’època, que la posteritat no ens tingui en compte aquells desitjos impossibles i rancis, no teníem ni deu anys.
La sèrie monàrquica britànica, real i reial, es va convertir, amb el temps, en una sèrie de ficció, molt valorada. La gent jove, més jove que jo, va poder conèixer els rerefons de tot plegat. El príncep Carles, que no va ser mai gaire afavorit, es va casar, casat i penedit, que deia Capri, i el culebrot va esdevenir tragèdia familiar molt aprofitada pels mitjans de comunicació, la tele i el cinema. Els altres prínceps de la família també van tenir mogudes diverses però no se’n va parlar tant ni tant a fons.
Gran Bretanya ha estat un país capdavanter en molts aspectes, amb les seves ombres, al capdavall son humans, també. Cadascú, com diuen en castellà, arrima el ascua a su sardina, i avui mateix llegia algú per les xarxes que recordava, de la reina traspassada, que va permetre el referèndum escocès, oblidant que feia un parell de dècades que es demanava i que amb Irlanda no han estat mai tan condescendents i moderns.
Tot i que és impossible comparar la nostra galdosa monarquia recuperada amb l’anglesa, jo mai hauria pensat, a finals dels seixanta, que la cosa revifés. I fins i tot l’emèrit i la filla que es va casar a Catalunya van assolir una popularitat que van malmetre a fons. Tampoc no es pensaven que tornaria la monarquia la gent de l’època de la Primera República. Oh, i de la mateixa saga, la borbònica, tan bescantada, no sempre de forma prou objectiva. De tota manera, molt pitjor, per exemple, aquell genocida belga, del qual descendeixen els d’ara i els de fa poc, com aquell altre que va propiciar el desastre del Congo. De vegades tenim molt poca autoestima, la veritat.
La reina anglesa ha estat longeva, setanta anys de reina, poca broma, i no ha volgut passar la corona al fill en vida, com va fer la Victòria, que el va tenir fent gresca per París fins que va fer moixoni i va resultar que el senyor, ja grandet, no era tan ximple com semblava. No entraré en detalls, ben coneguts de tothom. De fet, de forma simbòlica, per tema generacional, aquesta mort ha estat, simbòlicament, com tornar a perdre una mica la mare, tot i que la meva mare va arribar poc més enllà dels vuitanta. Hem perdut un imaginari molt especial, això li ha passat a tothom, però aquestes vides llargues ens fan pensar, gairebé, en una possibilitat d’immortalitat. També Franco va semblar, en algun moment, immortal, per desgràcia.
Per cert, la gent del temps dels meus pares tenia flaca per Churchill, després hem sabut que era un linx fent la puta i la ramoneta, ajudant els feixistes hispànics pel darrere mentre morien brigadistes del seu poble. Hi havia interessos, mines i tot això. I per allà tenien molt poc respecte pels mediterranis, cosa que avui potser ha millorat, és clar que nosaltres també hem millorat una mica, en molts aspectes, per motius diversos, encara que no ho sembli.
La història és surrealista, atzarosa, i s’explica com convé a cadascú. Tot acaba sent mentida i reconvertint-se en una pel·lícula. Diuen que els reis, avui, no foten brot, jo trobo que deu ser molt cansat ser rei o reina, actualment, quan en el món occidental hi ha, fins i tot per les dones, més possibilitats de bufar cullera. Abans aquestes persones podien pensar que estaven cridades pel destí diví a fer història, que eren diferents de la resta, avui això ja no s’ho creuen ni elles, em temo.
En tot cas, descansi en pau la reina, que ha estat a quatre passes d’arribar a fer cent anys, com la seva mare, que va arribar als 101. Genètica, vaja. Sort, atzar i la resta. Ara gaudirem de l’enterrament, la coronació del nou rei i uns quants dies amb temàtica assegurada, que bandejaran una mica la política de proximitat i el tema escolar.
