Agustín Gómez Arcos (Almeria, 1933 – París, 1998) és, encara avui, un autor força desconegut a Espanya, tot i que l’editorial Cabaret Voltaire ha anat reeditant la seva obra narrativa i poètica. Fill d’una família de conviccions republicanes (el seu pare va ser alcalde d’Enix en temps de la República), Gómez Arcos va anar a parar a Barcelona, els anys cinquanta, per estudiar Dret, tot i que el seu interès estava en les lletres. De fet, durant els tres anys que va estudiar Dret, no va deixar d’implicar-se en diverses col·laboracions literàries. Passat aquest temps, però, va decidir centrar-se en la seva autèntica vocació, motiu pel qual es va traslladar a Madrid.
Allà va escriure diverses obres de teatre que van topar, de forma continuada, amb la censura franquista. Algunes d’elles no s’arribarien a estrenar ni a publicar mai. Fins i tot, un dels guardons que se li havien de concedir, el Premi Nacional Lope de Vega (per l’obra Diálogos de la herejía) el 1962, va ser declarat finalment desert i l’obra no es va poder estrenar fins dos anys després en una versió censurada. El 1966, Gómez Arcos va aconseguir aquest mateix guardó per una altra obra (Queridos míos, es preciso contaros ciertas cosas), però les autoritats franquistes van prohibir que aquesta fos representada.
Cansat que els seus textos fossin revisats, manipulats i prohibits, l’autor va decidir marxar d’Espanya, primer a Londres el 1966 i després a París el 1968, on passaria la resta de la seva vida. A la capital francesa va seguir escrivint teatre i va desenvolupar la seva carrera narrativa, escrita en francès. Dues de les seves novel·les (publicades en castellà per Cabaret Voltaire) van ser finalistes del prestigiós Premi Goncourt: Escena de caza (furtiva), del 1978, que va guanyar finalment Patrick Modiano (Nobel de Literatura) amb Carrer de les Botigues Fosques, i Un pájaro quemado vivo, del 1984, que va guanyar Marguerite Duras amb L’amant.
Agustín Gómez Arcos.
La seva primera novel·la va ser El cordero carnívoro (Cabaret Voltaire, amb traducció d’Adoración Elvira Rodríguez), publicada a França el 1975, el protagonista de la qual és un home que torna a la seva casa familiar quan el seu germà l’avisa per telegrama que a l’inici de la primavera ell també ho farà. Fa anys que els dos no es veuen, des que el germà gran va marxar a l’altra banda de l’Atlàntic per treballar. Entre ells hi havia una relació molt estreta, un vincle no només fraternal, sinó també d’amor i desig. Ara el germà petit, un home de vida no gaire lluïda, s’agafa a l’esperança de recuperar aquella relació que el va marcar tant durant la seva infància i adolescència.
A partir d’aquí, llegim la reconstrucció d’una vida familiar trencada en plena postguerra espanyola. El pare és un advocat que malviu com pot tancat al seu despatx de casa amb el dolor d’haver perdut la guerra i treballant en els pocs encàrrecs que encara rep, després d’haver estar estigmatitzat pel seu passat republicà. La mare va heretar una fortuna i la casa on viuen, però els diners es van esgotant. Entre la mare i el fill petit, el protagonista de la novel·la, hi ha una difícil relació. Ell no se sent estimat per ella, alguna vegada el petit imagina fins i tot que se la troba morta.
La mare culpa el fill petit d’haver acabat amb la seva única possibilitat de sortir de casa, de fer un viatge a Lourdes perquè la verge curi el fill malalt, però el nen es cura sol. La casa és, doncs, una presó per a tots, excepte per al germà gran, un esperit rebel i independent. Mentrestant, el protagonista no va a l’escola, no surt de casa, no sap què hi ha fora de les parets que l’envolten, i a la llar l’única atenció que rep és la de la serventa, una dona que va perdre el marit durant la Guerra Civil, i la del germà gran, que li fa descobrir l’amor i el sexe. Més endavant apareixerà un professor particular i un mossèn, un gest més de la seva mare per aprofundir l’abisme que hi ha amb el seu fill.
La història d’El cordero carnívoro és, per tant, el retrat d’uns temps grisos i d’una relació no convencional entre dos nois que busquen en els seus cossos la forma d’escapar d’una realitat que ofega. Cap dels dos germans vol assumir en les seves vides el pes de la guerra, la sang que es va vessar durant anys forma part d’un passat que no els pertany, però sí que pertany als adults que els envolten. Una novel·la sorprenent, incòmoda a estones. Agustín Gómez Arcos és un autor que cal descobrir.
