Rigoberta Bandini es preguntava en un dels seus grans hits el perquè les tetes fan tanta por. Una reivindicació a la necessitat de normalitzar una part més del cos de la dona. Aquesta temporada el Teatre Akadèmia aixeca el teló amb Bèsties, de Monica Dolan i amb direcció de Pau Roca, una obra que també reflexiona sobre el paper que els pits tenen en el nostre món. En aquest cas el text no ens parla de la por sinó de tot el contrari, de l’objecte, del desig i del negoci que molts fan i tenen d’aquesta part de la dona.
L’actriu Marta Marco puja sobre l’escenari per interpretar una psicoterapeuta que té com a objectiu ajudar la seva pacient: una mare la filla de la qual, de vuit anys, ha pres la decisió de posar-se pit. El text ens interpel·la tota l’estona individual i col·lectivament. A poc a poc, l’obra desmunta totes aquelles creences o tòpics que s’han convertit en veritats universals. Un dels temes que posa sobre la taula és la necessitat que tenim com a societat de buscar constantment culpables. Davant d’alguna cosa que creiem que està moralment fora de lloc, el primer que fem és jutjar.
En aquest cas, com que a la filla, la Lila, no som capaços d’assenyalar-la perquè entenem que per naturalesa els nens són innocents, la següent de la llista negra és la seva mare, la Carol. Per què ha permès tal aberració? Ens preguntem molts, i els més atrevits la defineixen amb adjectius que la desqualifiquen com a persona i com a mare. Suposo que això de tirar la primera pedra i amagar la mà ho fem per sentir-nos millor amb nosaltres mateixos. La realitat és una altra: tots estem fets de pecats perquè som igual d’imperfectes que la Lila i la Carol. Empatitzar és un valor a la baixa perquè fa falta parar-se, escoltar i grans dosis de reflexió. Estem acostumats a una societat que viu per la immediatesa i la rapidesa de les coses.
Marta Marco.
Marco, com a psicoterapeuta, intenta fer-nos preguntes i esbrinar d’on ve la decisió de la Lila de posar-se pits. Comença des del principi, explicant quan la nena era més petita i de mica en mica es va convertint en un mirall d’allò que no només viu a casa sinó també en aquest món capitalista i masclista que empeny nenes com la Lila a prendre aquest tipus de decisions. Al darrere de tot això s’amaga una cultura de la hipersexualització i pornificació de les menors. Són objectes de negoci i el que realment fa més por és que ara ho vivim com una cosa normal. Per posar un exemple de molts, ho podem veure dia a dia a les xarxes on en lloc de mostrar qui som mostrem el que volen de nosaltres.
Els mitjans, que entenem que han de tenir un paper que ens permeti estar assossegats i poder reflexionar, no ens estan ajudant. Cada cop més ens avassallen de titulars que només fan que alimentar el negoci dels clics, sense importar la vida que hi ha el darrere, a qui poden condemnar i fer mal.
Marta Marco no té un paper gens fàcil. No només perquè és un monòleg sinó també perquè es tracta d’un text amb molta càrrega crítica que pot fer que l’espectador s’incomodi i desconnecti. Ella, però, és capaç de fer-nos partícips des del primer fins al darrer moment. No només som espectadors, a la vegada ens asseiem a la cadira de la pacient. Necessitem més teatre, més textos com Dolan i més Marcos que pugin a l’escenari perquè, ni que sigui per un minut, obrim els ulls i ens adonem que vivim en un món ple de bèsties.
