Laura de Andrés. Barcelona / @deandrescreus
El fotògraf Joaquim Brangulí definia el seu pare com un “notari de la ciutat de Barcelona”. L’obra de Josep Brangulí Soler, fundador d’una de les nissagues més fructíferes del llegat fotogràfic català, li dóna la raó. Del milió de fotografies que conformen l’arxiu Brangulí, que va ser adquirit per la Generalitat de Catalunya el 1992, la meitat són d’en Brangulí pare. El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acull una completa retrospectiva de la seva obra, que es podrà veure, encara, fins el 6 de novembre. Més de tres-centes imatges, agrupades per blocs temàtics, que donen bona mostra de la diversitat i el tractament en forma del fotògraf i que, com a bon notari de la ciutat, ens permeten palpar les grans transformacions que van tenir lloc a Barcelona, i a la societat catalana, entre els anys 1909 i 1945.
Brangulí creix i es transforma en la mesura que ho fa la seva societat, una societat convulsa, canviant, marcada per grans esdeveniments. I el seu creixement creatiu se sotmet també amb els passos de gegant que experimenta la indústria fotogràfica. Brangulí fa de la càmera la seva eina, i es multiplica per tres. Brangulí, el fotògraf per encàrrec. Brangulí, el fotoperiodista. Brangulí, l’artista. I la virtut de la polivalència i de l’excel·lència en cadascun d’aquests camps, el converteixen en un dels noms imprescindibles de la primera meitat del segle XX.
Josep Brangulí esdevé empresari de la fotografia. La seva cartera de clients es nodreix d’empreses que volen deixar retratats els seus avenços particulars, entre elles Telefónica –la fundació de la qual és l’artífex de l’exposició que s’ha pogut veure a Madrid, i que ara recala al CCCB–, que el contracta per deixar constància de la magnitud de les seves flamants noves seus. El seu treball per a Construcciones y Pavimentos, empresa pionera en l’encofrat de formigó, ens permet comprovar els grans avenços en aquest terreny. Podeu imaginar-vos vaixells de ciment armat? Doncs, malgrat que la idea no va reeixir com s’esperava –per motius econòmics-, Brangulí va deixar constància de la feina que es desenvolupava a les drassanes de Malgrat de Mar. Com va fer amb les entitats que treballaven en les obres públiques de l’enllumenat de Barcelona. O de les obres del metro. Una curiositat: per fer partícip l’espectador de la magnitud de l’obra que retratava, Brangulí sempre situava una persona en la fotografia. Així es podia comprovar a ull nu com de gran era l’escenari fotografiat. El tractament de la llum, el sentit de l’enquadrament i l’acurada composició –Brangulí provenia del món del gravat- atorguen una ànima pròpia a la voluntat documental del fotògraf.
Però Brangulí té aquell olfacte que desperta en aquells que no perden de vista la importància que la fotografia comença a prendre per al periodisme, la necessitat de deixar constància en imatges dels moments que li toca viure. I no dubta a situar-se en primera línia per explicar-nos què està passant. Ho farà abans, durant i després de la guerra civil espanyola. La seva objectivitat, poc sospitosa de complicitat amb uns i altres, i la concepció de la finalitat empresarial de la fotografia, el faran esquiu a les represàlies que marcaran la carrera dels seus coetanis. Acompanyant la mostra fotogràfica, l’organització ha disposat diferents aparadors on podem observar, entre altres pertinences, les acreditacions que va utilitzar durant les diferents etapes de la seva carrera professional, i les capçaleres tan diverses que van contractar els seus serveis (de ben segur que arrencareu un somriure al veure la capçalera de l’ABC acompanyada del subtítol Diario republicano y de izquierdas).
La rúbrica Brangulí acompanyarà la cobertura dels moments més importants de la seva època. La primera publicació a la revista Cu-Cut! el 1902, la fotografia de mossèn Cinto Verdaguer mort al llit a Vallvidrera, l’havia fet famós. En vindrien moltes més, com la sèrie d’imatges sobre la Setmana Tràgica de 1909, considerada el seu primer gran reportatge fotogràfic, i punt d’inici de l’exposició. La històrica instantània de Manuel Azaña i Francesc Macià junts en una visita oficial a Girona. La immortalització del terror de les txeques. La capella ardent dels germans i polítics Miquel i Josep Badia, assassinats el 1936 per uns pistolers de les FAI. Les mòmies de les monges, profanades i exposades a l’entrada del convent de Las Salesas, al Passeig de Sant Joan. La sortida dels “productores españoles” cap a Alemanya el 1941, amb una insòlita sèrie de fotografies que, malgrat ens esgarrifi recordar-ho, demostren que de l’Estació de França van penjar banderes nazis. O l’operació de bescanvi de presoners alemanys, nord-americans i britànics al Port de Barcelona.
Però l’ànima cronista de Josep Brangulí no s’atura només en els grans esdeveniments. Vagarejant per les sales del CCCB descobrim les escenes quotidianes de la societat catalana. De la mà de Brangulí copsem la petita història, la de les classes de geografia per a nenes cegues, les de gimnàstica als banys de Sant Sebastià, el dia a dia en les barraques del Somorrostro, o la vida dins de les fàbriques i la curiositat pels oficis. El rastre perfecte de la història en minúscula.
Una excel·lent opció si us animeu a visitar l’exposició “Brangulí. Barcelona 1909-1945” al CCCB és fer-ho amb visita comentada –dissabtes (castellà) i diumenges (català) –, a les 11.30 hores. Gaudireu del gran coneixement del guia sobre l’obra i l’època de Brangulí, i us permetrà contextualitzar molt millor les fotografies exposades. A més, els que visiteu l’exposició a Barcelona trobareu un bonus extra de 8 fotografies que no van mostrar-se a Madrid. Es tracta de fotografies de l’antiga Casa de la Caritat, l’espai que avui ocupa el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
________
Brangulí. Barcelona 1909-1945 / CCCB (Carrer Montalegre, 5 / Fins el 6 de novembre / Preu de l’entrada: entre 3 i 5 euros / Preu del catàleg: 45 euros / www.cccb.org
