Manel Haro / @manelhc
Maria Carme Roca és autora tant de narrativa d’adults com per a joves. Seves són les novel·les històriques Intrigues de palau, Barcino o Escollida pels Déus. Ara acaba de publicar en La Galera la novel·la juvenil Katalepsis, guanyadora del Premi Joaquim Ruyra 2012, que tracta sobre l’Eric, un noi que pateix catalèpsia i que lluny de veure-ho com a un obstacle, prefereix treure’n profit de la malaltia fent bromes massa pesades que el situen al límit entre la vida de la mort.
Com se li va ocórrer aquesta historia? Per què la catalèpsia?
Influïda pels clàssics, la idea que una persona pugui ser enterrada viva sempre m’ha inquietat. En general, m’interessen les malalties neurològiques com la catalèpsia o l’esquizofrènia.
Volia fer una reflexió sobre els jocs que porten a terme alguns adolescents i joves, que no veuen els riscos que hi poden comportar?
De rebot, sí. L’audàcia, les ganes d’experimentar noves situacions i a destacar entre els altres, empenyen a molts joves a assumir riscos perillosos sense valorar les conseqüències. Sovint, és una manera de cridar l’atenció.
Creu que els joves són capaços de fer qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius?
Si n’estan convençuts, sí, i tant. De tota manera, no crec que depengui de l’edat sinó de la manera de ser de cada persona.
Creu que el seu llibre tracta més de la innocència, de la maldat (entenent-la com a ira, esperit de venjança) o de la falta de control dels joves?
Un mix de tot plegat i amb el benentès que la innocència, la maldat o la falta de control, també formen part del món adult.
Fa més por la venjança quan ve d’un jove o d’un adult?
Més que por, sap greu que una persona jove pateixi aquest sentiment tan estèril.
La seva novel·la tracta de la línia que separa la vida i la mort, de com de prima pot ser per un error de càlcul. És un tema que a tots ens interessa o fins i tot ens sedueix (almenys ens agrada que ens expliquin històries al cinema o literatura)… Creu que això és degut a què pensem que a nosaltres no ens passarà? O al contrari, perquè ens agrada l’adrenalina?
Les situacions límit són atractives (sobretot en la ficció). I vorejar la mort, jugar amb ella tal com fa l’Eric, el protagonista, representa un repte, una resposta a les seves frustracions.
Vostè s’ha documentat de com s’ha d’explicar en un centre escolar que un company ha mort. Quan un adolescent perd un amic, triga més del que ens pensem a superar la pèrdua? Poden arribar a marcar en el futur aquests episodis?
Crec que sí, que marca molt i, malauradament, alguns joves no ho superen. Hi fa molt que durant l’adolescència el comportament acostuma a ser més introvertit pel que fa a mostrar els propis sentiments.
Considera que la literatura juvenil encara ha de defensar-se per sí mateixa o ja és una literatura plenament consolidada?
La literatura juvenil no té més problemes que qualsevol altra i opino que està plenament consolidada, la dificultat radica en què, com la infantil, és força invisible, se’n parla molt menys de la que es fa pels adults.
És més difícil fer un llibre juvenil sobre un tema plenament fantàstic o bé centrar-se en un aspecte real de la nostra societat o de l’ésser humà?
Dependrà de cada autor i de la història que vulgui explicar. Sigui fantàstica o realista el que cal és fer-la creïble i que abans de posar-se a escriure, l’autor estigui molt convençut d’allò que vol explicar. Qui primer se l’ha de creure és l’autor.
Llibres juvenils d’èxit com Els jocs de la fam o Harry Potter fan que hi hagi més interès en autors de literatura juvenil de tall més realista? Penso en autors com vostè, Santi Baró, Maite Carranza…
Sense dubte que aquests llibres han ajudat i ajuden a fer visible la literatura juvenil. D’altra banda, els dos gèneres, el fantàstic i el realista, gaudeixen de públic fidel.
Per cert, hi ha bona sintonia entre els autors catalans de literatura juvenil? És a dir, teniu la sensació de que tots aneu en la mateixa direcció o que cadascú fa la seva?
Sí que cadascú va a la seva, però ho dic positivament, en el sentit que no seguim “modes”, la literatura juvenil té més “llibertat”. Quan escrius per a adults se t’encasella més fàcilment: autor de novel·la negra, de novel·la històrica…
Trobo que els autors de literatura juvenil han d’assumir molta responsabilitat quan decideixen parlar de prostitució, de drogues, de tràfic de persones… Em refereixo a com tractar aquests temes, quin llenguatge utilitzar, on està el límit entre literatura juvenil i d’adult…
Això sí, cal ser més responsable quan s’escriu per joves. Des del meu punt de vista, però, la clau està en el “com” explicar la història més que en el seu contingut. Es pot escriure sobre qualsevol tema, però és important adequar-lo a la franja lectora a la qual s’adreça. Hi ha un frontera molt clara amb la literatura infantil, però per a mi, la línia que separa la juvenil de l’adulta és molt subtil, imperceptible gairebé, sobretot si parlem de lectors a partir dels catorze anys.
Vostè que escriu per a joves i adults, té la sensació de què la literatura infantil i juvenil ha esquivat millor la crisi del sector editorial?
Sí, d’una banda perquè moltes lectures són de prescripció escolar, si bé ara es compren menys llibres (hi ha diners per comprar un Ipod o unes bambes de marca, però no per a un llibre que de vegades només costa sis euros), i de l’altra perquè hi ha editorials de LIJ que contínuament innoven i es reinventen. La Galera, l’editorial que ha publicat Katalepsis, és una d’elles.
Vostè llegeix novel·la juvenil? Ens recomana algun títol?
Ja ho crec, sempre en llegeixo i procuro estar al dia del que es publica. Citaré alguns dels meus preferits: Coraline de Neil Gaiman, Momo de Michael Ende, El vigilant en el camp de sègol de Salinger . I dels autors de casa, Ullals de Salvador Macip, Retrum de Francesc Miralles i Paraules emmetzinades de Maite Carranza.
