Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Els poemes de Teresa Costa-Gramunt, una escriptora amb molts interessos culturals que ha anat bastint sense fer soroll un corpus literari de gran volada, ens ofereixen al seu poemari Blau nit de Praga (Cossetània) les seves reflexions íntimes sobre la capital de la República Txeca, ciutat per la qual hi desfilen personatges, mites, llegendes, de les quals s’agraeix la referència a peu de pàgina que ens fa el text més entenedor. De la mateixa manera que cadascú de nosaltres viu les ciutats d’una forma personal també els bons poemes com aquests els farà seus cadascú a la seva manera i els relacionarà amb la pròpia experiència.
El passeig lent i acurat per la ciutat, transformada sovint en símbol i mite, ens evoca la màgia del blau nocturn que embolcalla aquest indret de la vella Europa, tan ple d’història i de referents, de patiment i de cultura, i que dona nom al recull. El blau es vessa damunt dels pinacles de les esglésies, dibuixa l’ombra del Golem, evoca la tradició i la rondallística, fets i personatges remots i d’altres de més propers, castells, sinagogues, monestirs, tot plegat acomboiat sovint amb música. La Praga d’aquest poemari és estival, joiosa i nostàlgica a la vegada, nostàlgica fins i tot dels hiverns que l’autora no viurà de moment i que ben segur que provocarien una visió ben diferent del viatge. El present emergeix en les referències a la vida quotidiana, als paisatges allunyats del tòpic i la ruta turística, que el temps també convertirà en mite amb el pas dels anys. Una relació acurada dels referents culturals que sorgeixen en aquestes pàgines ens serviria per a fer una història comuna de la cultura europea, del goig i el patiment que ha acompanyat al llarg dels segles els homes i dones de la vella Europa.
La ciutat és aquí un lloc concret i, al mateix temps, un símbol, una metàfora del pes de la ciutat viscuda i estimada a través d’aquesta altra metàfora de la vida que és un viatge estival. Una ciutat que és cruïlla, gresol, present, passat i futur. Els llibres de poemes com aquest demanen segones lectures, tornar a fullejar-los i llegir-los mentre deixem que l’atzar guiï el nostre passeig per una ciutat màgica, visitada amb la sensibilitat dels poetes i de les ànimes sensibles. Com diu l’autora en el darrer poema del llibre, sobre la bellesa: «Cal posar-se mans a l’obra / i treballar a mesura / de la geometria que tens a l’abast.»
