Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Maeve Brennan (1917-1993) va ser una escriptora d’origen irlandés que va viure als Estats Units a partir de 1934. El seu pare, nacionalista irlandès, va ser nomenat ambaixador després de la independència del país i d’haver patit persecucions per les seves idees i el seu activisme polític. En un dels contes d’aquest llibre es relata una d’aquestes situacions familiars, amb la irrupció de la policia a la llar, fent alguns registres bastant brutals i buscant al pare de l’escriptora. Maeve Brennan no va tornar a Irlanda i no és estrany, ja que va ser un esperit lliure i els costums morals o el pes excessiu del catolicisme al seu país d’origen no havien atreure-la. Las fuentes del afecto (Alfabia amb traducció d’Isabel Núñez) té tres parts diferenciades. Els quatre primers relats són clarament autobiogràfics, fins i tot l’escriptora utilitza el seu propi nom en ells. Malgrat el pes de la religió catòlica, present sobretot a «El diablo que nos habita», on s’evoca una situació d’injustícia i humiliació en una escola religiosa, dirigida per aquestes temibles monges irlandeses catòliques, l’autora sembla distanciar-se del que explica i fins i tot tenen aquestes narracions una certa llum lligada a la infància i a les seves vivències.
Els altres relats s’agrupen al voltant de dues famílies, els Derdon i els Bagot, a les quals seguim de forma irregular al llarg de les seves vides. Unes vides sense alegria, marcades per la monotonia, la desesperança i la incomunicació. Sense que passi res especialment tràgic aquestes narracions, meravellosament escrites, ens omplen d’inquietud i desassossec ja que aquests personatges grisos no són bons ni per a ells mateixos i l’alegria de viure només l’han arribat a percebre de forma fugaç i incompleta. Hi ha moltes coses que s’intueixen encara que no ens expliquen. Fins i tot percebem que tampoc els nens o els joves, fills d’aquests matrimonis sense sortida resignats a sobreviure guardant unes aparences, tindran prou recursos per intentar aconseguir un cert nivell de felicitat. Les narracions reflecteixen una època concreta i una ciutat, Dublín, en uns anys en els quals hi havia poques perspectives de promoció social, encara menys per a les dones, mestresses de casa dependents econòmicament d’uns marits que també semblen atrapats de forma irreversible en unes famílies convencionals de les quals no poden escapar.
Aquests contes dublinesos de Brennan poden recordar altres situacions, més pròximes i altres autors i autores del seu temps. Hi ha una certa universalitat i intemporalitat en aquests estudis psicològics profunds que l’autora ens ofereix, detallistes i sense concessions. Maeve Brennan va tenir una vida complicada, sentimentalment desgraciada i encara que comencés el seu treball d’escriptora i periodista amb bones perspectives, admirada i ben acollida pel món intel·lectual de Nova York, potser a causa del seu propi procés vital va caure en l’oblit. En els últims anys s’està recuperant i reivindicant la seva obra, lloada per escriptores com Alice Munro. Al nostre país la reivindicació de Brennan ens va arribar sobretot a través de les magnífiques traduccions d’Isabel Núñez, escriptora i molt més, desapareguda de forma prematura el 2012. Per sort per als lectors, en aquest núvol virtual en el qual ens movem encara podem llegir els molts articles i comentaris que Núñez va dedicar al seu bloc literari i personal a Brennan. No va ser ràpid ni fàcil que es publiquessin els llibres de l’escriptora i Núñez va tenir molt a veure en això, però ha estat una sort que puguem conèixer els contes doblinesos a través d’un d’aquests grans llibres d’Alfàbia, que ens reconcilien amb la literatura profunda i de qualitat.
Encara que Maeve Brennan ens evoqui molts autors i encara que aquestes històries ens parlin de mediocritats i de vida quotidiana sense perspectiva, es percep en el seu contingut la màgia que singularitza els bons escriptors fins i tot sense que ningú ens hagi parlat abans d’ells. Les grans històries literàries sovint repeteixen escenaris perquè l’ànima humana, la vida familiar i els condicionants socials lligats a la religió, la família, els costums o la política són universals i correspon a cada escriptor saber trobar la manera de renovar aquest mirall estrany que és la bona literatura. És interessant que es pari de nou atenció a la narració breu, un gènere que no sempre ha merescut l’estima dels lectors o crítics i que, al meu entendre, la concessió del Nobel a Alice Munro ha contribuït a recuperar amb certa força. En altres temps les publicacions periòdiques, fins i tot les frívoles, oferien narracions breus en les seves pàgines i molts escriptors van començar a publicar en elles, potser seria el moment de pensar en la possibilitat de comptar de nou amb aquest mitjà de difusió literària.
