A principis de juny E.L. James, autora de la cèlebre trilogia eròtica Cinquanta ombres d’en Grey, incendiava les xarxes socials amb un missatge: molt aviat es publicaria la quarta entrega de la sèrie i aquesta vegada estaria explicada pel protagonista masculí. La veritat és que la sorpresa no ho era tant, ja que el tercer llibre, Cinquanta ombres alliberades, incloïa un últim capítol que explicava la versió de Christian del dia que va conèixer Anastasia, a més d’un comentari que deixava poc lloc a la imaginació: “Això és tot… de moment”. I així ha estat, tres anys després s’ha publicat Grey (Grijalbo en castellà i Rosa dels Vents en català), quarta entrega de la sèrie en la que el narrador és el propi Christian, a diferència dels altres tres llibres explicats per Ana.
James reconeix que les lectores (sí, així, en femení) li demanaven constantment que escrivís aquest llibre. I estic convençuda que més d’una ja es penedeix d’haver-ho tan sols pensat. Cinquanta ombres d’en Grey no té qualitat literària, però al meu parer el primer llibre complia amb la seva funció: entretenia comptant la típica història de noi coneix noia, però afegia cert morbo amb les trobades sexuals narrades de manera explícita. Insisteixo que això passava al primer llibre, ja que la resta era un conjunt de pàgines amb escenes repetitives i subtrames incoherents i mal resoltes. I, què passa amb Grey? Doncs més del mateix o, fins i tot, pitjor.
En primer lloc, s’explica punt per punt el primer llibre però des de la visió d’ell i la veritat és que no era necessari perquè la història no canvia res. Probablement hagués estat més encertada una preqüela en la qual veure a Christian com un veritable Amo i maleint la pols vainilla o, com a mínim, un únic llibre que reunís els fets més importants per a ell de tota la saga. Però no. Suposo que amb la ferma intenció d’oferir-nos una nova trilogia (si no, no tindria sentit publicar aquest Grey que queda inacabat), James opta per explicar en un volum de 637 pàgines exactament el mateix que ja havíem llegit a Cinquanta ombres d’en Grey. Repeteixo: exactament el mateix; sense aportar res de nou i fent créixer, inevitablement, la sensació de déjà vu i avorriment. I aquí es presenta el segon gran problema de Grey: tots els que vam llegir les anteriors novel·les teníem clar que ell es va enamorar d’ella des que la va conèixer al seu despatx, el que era interessant era comprovar les seves contradiccions, les seves pors i inseguretats i com anava poc a poc despullant-se d’aquestes ombres que tenia i donava pas a la llum que li aportava Ana. En canvi, si aquí constantment anem llegint frases del tipus “Però què és el que em passa? Grey, calma’t, aquesta noia no pot alterar el teu món. Per què amb ella tot és diferent i començo a sentir coses?” Aquí, amics, es perd l’encant. A vegades és millor deixar alguna cosa per a la imaginació que no pas que ens ho mostrin de manera tan òbvia que no tingui interès.
La primera edició impresa en castellà tenia la pàgina 421 en blanc, segons l’editorial Grijalbo “causa d’un error informàtic en la impremta” (encara que l’ombra del màrqueting sempre planeja per aquestes situacions). Ràpidament es va posar en marxa la impressió d’una nova edició. La pàgina de la discòrdia es pot descarregar en alguns webs, encara que la veritat és que sense ella la història tampoc perd res. Com ja han dit alguns mitjans de forma molt encertada, Grey fa misto a la pàgina 421, però jo diria que no punxa només per una única pàgina oblidada, sinó per tota una novel·la que resulta innecessària i que no fa el pes en cap aspecte.
