Natsume Soseki (1867-1916) és un dels escriptors japonesos més llegits dins i fora del seu país. Entre els seus llibres més populars destaquen sobretot Sóc un gat (1905) i Kokoro (1914). El primer d’ells, amb el que Soseki s’estrenava en el món de la literatura, té com a protagonista un felí sense nom que conviu amb una sèrie de personatges de la classe mitjana de Tòquio. El gat és observador i jutge de la societat en què li ha tocat viure: no perd detall de les situacions i la xerrameca que hi ha al seu voltant, el que li permet pronunciar els seus incisius comentaris de filòsof impertinent. A Kokoro, considerada la seva obra cabdal, Soseki ens proposa acostar-nos a un altre protagonista sense nom, un jove interessat a refermar la seva amistat amb Sensei, un ancià de poques paraules el cor del qual sembla tancat completament als altres per culpa d’episodis del passat que s’han enquistat en el seu interior i que no li permeten sortir de l’abisme en què es troba.
De l’obra de Soseki val la pena aturar-se també a Sanshiro (Impedimenta, en castellà), novel·la en la que un noi procedent d’una zona rural del Japó es dirigeix a la capital per estudiar literatura a la universitat. El canvi a la cosmopolita Tòquio fa que se senti en tot moment desorientat, com si no fos capaç d’assimilar els costums i les maneres de la gran ciutat. Ja en el viatge de tren que obre la novel·la, Sanshiro observa detingudament a altres passatgers i es fa preguntes sobre ells. És més, viu alguna circumstància que provoca que apareguin les seves inseguretats, especialment pel que fa a les dones: “si totes les dones amb les que es topés d’ara endavant fossin com aquesta, llavors ell, com a intel·lectual, no tindria més remei que mantenir-se apartat d’elles, perquè mai sabria com actuar en circumstàncies semblants. Significaria resignar-se a viure sense valor, reprimit, com si hagués nascut impedit”. Difícil carta de presentació la que ens fa el narrador d’un protagonista que es dirigeix a Tòquio carregat de complexos i incerteses (la seva pròpia mare li escriurà en un determinat moment recordant-li que sempre va ser un covard i que no ha de acovardir-se davant els reptes de la seva nova vida), encara que amb l’estimulant il·lusió d’entrar al món adult, el de la intel·lectualitat. Ell va a començar la universitat i, per tant, es convertirà immediatament en un intel·lectual: coneixerà erudits i professors, es relacionarà amb estudiants cultes i inquiets com ell, investigarà a la biblioteca, serà un més d’aquesta elit que acaba escrivint llibres i sent aplaudit per la societat.
No obstant això, res serà tan fàcil per Sanshiro. Només aterrar a la universitat, se sent confós. El calendari acadèmic indica que les classes ja han començat, però les aules estan buides. A què es deu aquesta falta de coherència?, es preguntarà. Per sort per a ell, comença una ràpida amistat amb Yojiro, que s’encarregarà d’aclarir-li qualsevol dels seus dubtes respecte al funcionament de la universitat, però també per a baixar-lo dels núvols, per fer-li entendre que el que ell esperava trobar en aquest temple de saviesa en realitat poc té a veure amb la realitat (“l’única cosa que et satisfarà d’ara endavant és anar a la biblioteca”, li diu). Primera decepció per a Sanshiro que, però, no perd l’interès de convertir-se en algú de profit, algú de qui la societat, i especialment la seva mare, se senti orgullosa.
En el viatge de tren inicial, el protagonista xerra amb un passatger amb qui després es retrobarà a Tòquio: el professor Hirota. Aquest l’avisa, entre metàfores i riallades que “no hi ha res més terrible que albergar un desig”. I Sanshiro desitjarà durant tota la novel·la: desitjarà créixer intel·lectualment, voldrà tenir amics que l’enriqueixin culturalment, desitjarà satisfer la mare que ha deixat al camp, desitjarà estimar i ser estimat. Però la incertesa que Sanshiro sent només arrencar la novel·la respecte a la seva relació amb les dones no anava massa desencaminada: es comporta “reprimit, com si hagués nascut impedit”. La noia que li agrada, Mineko, té un comportament estrany, imprevisible i no sempre fàcil d’entendre. També resulta imprevisible el caràcter del seu amic Yojiro, les irresponsables accions (dutes a terme més per immaduresa que per picardia) posen a Sanshiro en una situació incòmoda davant la seva mare, Mineko i fins i tot davant el professor Hirota, a qui tant respecta.
El somni inicial del protagonista seria romandre a Tòquio, que la seva mare estigués amb ell, conèixer una noia i seguir un profitós camí d’erudició. Però, de tant en tant, es troba amb alguns detalls que el desperten o, si més no, l’avisen. En una nota escrita per algun lector en un llibre de la biblioteca, llegeix: “qualsevol cosa que feu o penseu o digueu estarà al final poc o gens lligada a la urgent força vital d’una societat canviant. I així és com estareu sempre: alienats fins a la mort!”. I més endavant el seu amic Yojiro li diu: “tota criatura que visqui en societat se sentirà insatisfeta respecte a alguna cosa. Els personatges d’Ibsen són els que tenen la percepció més clara de les errades del sistema social modern. Abans que passi molt de temps, nosaltres serem com ells”.
A la novel·la, com a bona part de la literatura japonesa, la insatisfacció és un tema vertebral. Sanshiro no acaba de trobar el seu lloc a Tòquio encara que no acabarem de saber si llença la tovallola o persevera, perquè moltes vegades la literatura nipona ofereix només un retrat, un fragment de vida sense conclusions explícites, una mostra perquè el lector completi a la seva manera l’univers que proposa l’autor. Però aquesta insatisfacció s’apodera en determinats moments de Yojiro, que es planteja abandonar projectes que poc abans defensava amb entusiasme. El professor Hirota no manifesta grans necessitats, sembla feliç a la seva manera, però se li intueix cert neguit. Ell és solter, alguna cosa que a Yojiro sembla preocupar-lo. Això i el fet que tenint una ment tan brillant, no sigui docent a la universitat en lloc de en un institut. I pel que fa als personatges femenins, Mineko i Yoshiko, són com dues grans ànimes que vaguen erràtiques. Una acceptant el destí que li ha tocat i l’altra buscant, com una ovella esgarriada, el seu camí.
A Soseki li agradava situar els seus personatges entre dos grans murs que anaven apropant-se entre ells fins a amenaçar amb aixafar-los. Un d’ells és el vell Japó, les antigues i pesades costums; l’altre és el nou món que venia d’Occident i que imposava les seves modes i comportaments: “nosaltres, els joves, no podem aguantar un minut més l’opressió del vell Japó. Alhora, vivim en circumstàncies que ens porten a anunciar al món que nosaltres, els joves, no estem disposats a suportar més temps la nova opressió que ve d’Occident”. És aquesta una de les raons per les quals Yojiro convida Sanshiro a una trobada d’estudiants que lluiten perquè a la universitat les classes de literatura estrangera siguin impartides per professors japonesos i no per forans.
Amb tot, Sanshiro és literatura japonesa en estat pur. Deia Murakami, reconegut admirador de Soseki, que l’autor era el pare de la nova literatura japonesa i, de fet, en la seva obra s’hi poden reconèixer certes influències. Sanshiro és una novel·la de transformació amb la que se’ns presenta una llarga escena de la vida de Tòquio protagonitzada per un personatge que durant tot el relat intenta buscar la manera de fer encaixar el seu món interior amb el món que l’envolta. Una lectura per gaudir amb calma, per viatjar en el temps i en l’espai, per esprémer el plaer pel detall, per apreciar el silenci, per aturar-se un moment i observar (exterior i interiorment) i, en definitiva, per conèixer la literatura humanista d’un dels grans de la literatura japonesa. No importa per quin títol es comenci. El més intel·ligent és seguir.
