Jennifer Camacho. Barcelona / @garymused
Certs autors semblen haver signat una única obra per a la memòria col·lectiva. Per exemple, és el cas de Lewis Carroll i Alícia al país de les meravelles. Molt pocs s’endinsen en els seus assajos sobre matemàtiques. El mateix succeeix amb Emily Brontë, autora de Cims borrascosos, de qui poques vegades s’esmenta l’obra poètica. Encara que potser un dels exemples més flagrants sigui el d’Antoine de Saint-Exupéry i El petit príncep, novel·la curta que s’ha traduït a infinitat d’idiomes i publicat en múltiples formats -el pop-up s’ha convertit en tot un llibre estacional, sempre llest i disponible a totes les llibreries quan es va apropant la campanya de Nadal. Potser és l’obra que més turistes m’han demanat com a souvenir en tots els anys que porto exercint de llibretera, i és molt probable que els col·leccionistes d’El petit príncep (1943) tinguin a casa la història en noruec o llatí, però molt possible també que no sàpiguen que el seu autor portava publicant regularment des de finals dels anys vint i que pilotar un avió era la seva altra gran passió al costat de la literatura. En molt rara ocasió he vist alguna que altra de les seves obres a la secció de Narrativa. És bastant paradoxal que Saint-Exupéry creés tot un personatge de culte i, en canvi, la resta de la seva producció hagi caigut pràcticament en l’oblit, almenys en el nostre mercat literari. Per sort, l’editorial Berenice recupera en castellà una de les seves obres més importants sobre aviació: Vuelo nocturno.
Aquesta novel·la curta publicada el 1931 li va valer el reconeixement de crítica i públic, i fins i tot va ser premiada amb el Femina d’aquell any. El plantejament és senzill: Rivière, impulsor dels vols nocturns, ha d’afrontar una situació crítica: dels tres vols que han de dur a Buenos Aires el correu que sortirà per a Europa, un es veu abocat a una tempesta furiosa que complica greument l’operació. El pilot Fabien es troba perdut enmig de la nit, sense poder fer escala a cap ciutat i amb un combustible limitat. Rivière és el màxim responsable del bon funcionament d’aquest tipus de trajectes, i també un home inflexible que sempre posa per davant el deure a la vida personal, i l’interès general perquè la companyia surti reeixida a les vicissituds de cadascun. Mai li tremola el pols a l’hora d’acomiadar un treballador o amonestar al personal si el servei no es desenvolupa de forma òptima. A escena entren diversos secundaris, com la preocupada dona de Fabien que cerca respostes sobre el lloc on està el seu acabat d’estrenar marit; l’inspector Robineau, una versió molt més càndida del propi Rivière, i la resta de pilots que a poc a poc van arribant a destí.
Vuelo nocturno és una obra certament autobiogràfica, ja que Saint-Exupéry coneixia de primera mà els secrets de l’aviació comercial d’aquella època: ell mateix va dirigir Aéropostale, una de les empreses de correu aeri pioneres en aquell temps, en la seva filial argentina. Era pilot i, com a tal, el seu relat de l’experiència de volar és totalment verídic. Coneixia el terreny a la perfecció, el funcionament d’aquest tipus de serveis, i podem suposar que compartia amb els seus personatges aquests sentiments agredolços de solitud i fascinació per ser-hi a dalt, lliure i al comandament de l’aparell, i tot i així fràgil, ja que qualsevol error al motor de l’avió pot ser fatal. Pilotar ha de produir una sensació totalment dual: es té poder i control, i en qualsevol moment, la natura, o la fiabilitat de l’obra humana, ens arrabassa aquest suposat poder i control. Saint-Exupéry no podia saber-ho el 1931, però Vuelo nocturno seria també una obra premonitòria: el final de la seva vida té molt en comú amb el pilot Fabien.
Animo als col·leccionistes i lectors d’El petit príncep a que s’acostin a aquest text que es pot llegir ràpidament. Com a l’experiència de volar, Vuelo nocturno és una obra d’estil dual: d’una banda és precisa i concisa, de diàlegs breus i descripcions sòbries sobre les operatives i activitats de la companyia. D’altra banda, és una obra amb molta lírica, Saint-Exupéry no va renunciar a la poesia, i encara que menys palès que en la seva obra magna, no va desaprofitar l’oportunitat d’idealitzar les ombres, les estrelles, els feixos de llum elèctrica que conforma la civilització sobre la Terra. Tampoc va desaprofitar el personatge de Rivière, potser el més interessant del relat, i en més d’una ocasió el posa en la tessitura d’haver de reflexionar sobre la vida diària, sobre la rutina, sobre si val la pena sacrificar-ho tot per ser eficient a la feina i rebre el reconeixement dels superiors en detriment de la vida privada. Un advertiment sempre necessari en aquest món tan material, en aquests temps en què se’ns exigeix sempre donar el millor i el màxim de nosaltres mateixos a canvi de poca cosa. Podríem tancar avui amb la frase més trillada d’El petit príncep: «l’essencial és invisible als ulls». Però a mi, que em sembla que Saint-Exupéry en algun moment devia sentir-se tan sol com ho està Rivière a la novel·la, em ve a la memòria aquella cançó de The Smiths que deia que el cel sap que un pot sentir-se miserable encara que tingui fortuna laboral.
Ostrás!! No lo había pensado, pero es cierto lo que dices de autores de una sola obra desde la perspectiva de los lectores/as.
¿Quieres creer que nunca he visto ninguna obra de Saint-Exupèry que no sea “El Principito”?
Gracias por hacerme ver esa realidad. Como dijo G. Orwell: “Ver lo que se tiene delante exige una lucha constante”.
Un abrazo!!