Júlia Costa / @liujatasco
Ordres sagrades (Bromera/Alfaguara) és el darrer llibre de Benjamin Black, l’alter ego de John Banville, que fa servir aquest pseudònim en les seves sèries de novel·la negra. El títol ja dóna alguna pista sobre el contingut, un cas de religiosos pederastes, en la Irlanda dels anys cinquanta. La història central no acaba de reeixir, potser perquè els dos primers volums de la sèrie protagonitzada pel forense Quirke van posar el llistó molt alt. Al seu favor hi trobem la prosa sempre excel·lent de l’autor, detallista, que excel·leix en les descripcions de persones i llocs i que mostra recursos, ofici, i aprofita l’èxit anterior assolit amb un tipus de narrativa poc convencional i molt personal.
Black-Banville recorre a quelcom habitual en el gènere, més enllà del fet delictiu, les seves novel·les de gènere són una mena de saga del protagonista. En els llibres clàssics hi sortien Maigret o la senyoreta Marple però de les seves vides privades en sabíem molt poca cosa, pràcticament, res. Avui és molt habitual que les trames negres de les novel·les de gènere comptin com a principal argument amb la vida privada del personatge principal que pot ser policia o metge forense, com en aquest cas, i que aquesta vida es desenvolupi de forma més o menys lenta implicant tot un mosaic de parents i saludats en els crims i investigacions. Tot plegat té una certa influència de les sèries televisives.
En aquest llibre s’acaba amb un final obert i inquietant respecte, per exemple, a la salut del senyor Quirke, un personatge atractiu i turmentat el qual en la bona sèrie sobre aquests llibres, anglesa, està interpretat pel sempre eficaç Gabriel Byrne, per qui tinc debilitat des que va ser el seriós i culte senyor Bhaer en la versió de Little Women del 1994. Però el crim es resol de forma tan expeditiva i està tan mal explicat i poc justificat que no pots evitar una certa sensació d’estafa en acabar la lectura, tot i que el bon ofici de l’autor, pel que fa a l’escriptura fora del context concret, sigui l’habitual.
Resulta també excessivament recurrent que quan algun fet ocupa els titulars dels diaris de forma insistent produeixi tot un munt de novel·les que incideixen en el mateix tema. Ben mirat, però, això potser ha passat sempre, des dels inicis de la narrativa moderna, i, per exemple, l’adulteri femení va produir molta mediocritat però també grans títols clàssics i inoblidables, molt diferents entre ells pel que fa al context i el contingut: La Regenta, Anna Karènina, Madame Bovary… En tot cas aquesta mena de moda de la novel·la negra d’oferir, en paral·lel al nucli central de la narració, la història de la vida del protagonista, i que tant recorda les sèries de televisió del mateix gènere, és una mica relliscosa. Els autors, sota la pressió editorial, es veuen obligats a continuar la sèrie a un ritme excessiu que perjudica l’obra tot i que no sembla que perjudiqui les vendes, al menys, de moment.
