Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
Esplendor és una de les propostes teatrals de la cartellera estival coproduïda pel Grec 2016 Festival de Barcelona i la FEI, Factoria Escènica Internacional, amb la col·laboració del Teatre Romea. D’entrada, l’obra ve avalada pel prestigi internacional de la seva autora, Abi Morgan (Cardiff, 1968), cèlebre dramaturga i guionista britànica. Prolífica i versàtil, Morgan ha escrit un nombre considerable d’obres teatrals, així com guions per al cinema i la televisió, i ha estat guardonada amb els prestigiosos premis Emmy i Bafta. Potser el seu nom no ens sigui familiar, però segur que hem vist i tenim presents algunes pel·lícules de la seva filmografia com Shame (2011), dirigida per Steve McQueen; The Iron Lady (2011), dirigida per Phyllida Lloyd i protagonitzada per Meryl Streep; o, més recentment, l’esplèndida Suffragette (2015), dirigida per Sarah Gavron, amb Meryl Streep i Helena Bonham Carter.
Un joc de tensions
En un país europeu sense especificar és a punt d’esclatar una revolució. En una sala del palau presidencial, quatre personatges femenins esperen el dictador. Micheleine, la dona del president; Genevieve, la seva millor amiga; Kathryn, fotografa corresponsal de guerra; i Gilma, una jove que es fa passar per intèrpret i en realitat aprofita per robar tot allò que li cap a les butxaques. Totes quatre esperen l’arribada del tirà. El vodka fa més lleugera l’espera però també predisposa a exterioritzar secrets. La periodista ha estat enviada per una agència per fer unes fotografies del mandatari, no parla l’idioma local. L’espera es va allargant i allargant. A la sala hi regna un clima tens sota una capa molt fràgil de cordialitat civilitzada que en qualsevol moment es pot trencar. A l’exterior hi neva. Hi ha aldarulls i violència pels carrers, se senten trets, sona el telèfon…
A mesura que passen les hores l’ambient es va enrarint perquè les quatre dones tenen secrets i sospites. Captives, són conscients del perill, saben que no podran sortir del palau ni escapar. A partir d’aquesta situació i d’aquests quatre personatges femenins, l’autora construeix una obra que té com a tema central la reflexió sobre els abusos dels règims dictatorials, sobre la caiguda dels tirans, i sobre la fragilitat i el caràcter provisional del poder. En aquesta versió de l’obra, dirigida per Carme Portaceli, Míriam Iscla interpreta el paper de Micheleine, la dona del president, vestida impecablement i fent d’amfitriona mira de tapar l’evidència dels fets amb la conversa intranscendent i els records d’un passat d’esplendor ja inexistent. Lluïsa Castell és l’amiga, Genevieve, vídua d’un pintor, una dona atemorida que intenta protegir els seus fills. El paper de la periodista, una dona dura i solitària, avesada a la crueltat de la guerra, és interpretat per Gabriela Flores. Finalment, Laura Aubert és la noia que es fa passar per intèrpret, és allà per poder menjar i per endur-se tot el que pugui.
A Esplendor és clau la construcció intel·ligent dels personatges, quatre tipus de dones ben diferents reunides a la força en un espai claustrofòbic. Una obra per a quatre actrius que han de transmetre un joc de tensions a diversos nivells però sempre en un joc entre l’interior i l’exterior. D’una banda, la tensió a escena entre l’interior i l’exterior del palau presidencial. A l’interior, mig desmantellat, cada vegada hi ha menys esplendor i només hi van quedar les rampoines de l’opulència. A l’exterior, ha esclatat una revolta i la ciutat és un camp de batalla. A més a més, no hi para de nevar, metàfora que reforça la idea d’hostilitat i duresa. D’altra banda, dins la sala del palau, a mesura que avança el temps i el dictador no arriba, les quatre dones es troben en una situació límit que les obliga a replantejar-se la seva vida. Dues són dones atrapades, les altres dues supervivents nates. De mica en mica, hi van aflorant les motivacions i la duresa interior dels personatges que dialoguen entre elles però també manifesten els seus pensaments. Finalment, existeix el repte de traslladar a la platea tota aquesta tensió constant que regna a l’escenari.
Com és evident, l’esplendor del títol fa referència al passat de riqueses acumulades per la parella presidencial, del qual només en resten les escorrialles. El símbol és el palau amb les dependències buides, d’on el servei ha fugit, i les quatre restes que la presidenta troba a la cuina per poder improvisar una mica de sopar. Així com el gerro de vidre venecià de color vermell que es va trencant al llarg de l’obra es pot interpretar com una metàfora de la fragilitat del poder. No hi ha fugida, la neu i la guerra retenen aquestes quatre dones en un espai d’espera que es converteix en la metàfora de no tenir sortides.
Esplendor és una obra amb una estructura interessant però difícil de representar perquè es basa en la fragmentació i la reiteració dels fragments. Tot sembla reiteració però a cada repetició hi van aflorant nous detalls, s’ofereixen a l’espectador noves dades. En aquest sentit, s’ha de dir que cal una dramatúrgia molt afinada perquè l’efecte de la repetició no causi fatiga, cosa que passa en algun moment quan les noves dades que van apareixent no resulten prou rellevants. Hi ha un equilibri fràgil a escena i un repte constant de mantenir la tensió, cosa que en alguns moments decau pel desnivell entre les actuacions de les quatre actrius. La proposta, però, és molt interessant i de ben segur que en el rodatge de la funció aquests petits esculls s’aniran polint i l’espectador podrà gaudir del repte i l’impacte de les sensacions que Esplendor ens proposa.
_________
Esplendor / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) / Text d’Abi Morgan / Direcció de Carme Portaceli / Traducció de Neus Bonilla Benages i Carme Camacho Pérez / 100 minuts / Fins el 17 de juliol / De 22 a 28 euros / www.teatreromea.com
