Cinc sèries de televisió recents que no et pots perdre

Les telesèries s’han convertit en el nou cinema, amb actors, productors i directors de Hollywood apostant per elles
'The man in the high castle' està basada en la novel·la de Philip K. Dick 'L’home al castell'.

Joanma Tena. Barcelona


Fa ja més de sis anys que es va emetre el controvertit final de la sèrie Lost (Perdidos). Si bé és cert que no tothom va quedar content amb el desenllaç de les històries de Jack, Kate, Sawyer i companyia, és innegable que li devem molt a aquesta creació de J. J. Abrams, i és que gràcies a ella les telesèries es van convertir en el nou cinema, amb actors, productors i directors de Hollywood apostant per elles. D’aquesta manera, durant els darrers anys hem estat testimoni de l’estrena de grans obres mestres com és el cas de Game of thrones (Joc de trons), Homeland, Breaking Bad, True detective, House of cards, Fargo o el recent gran èxit de Netflix, Stranger things, una oda a les novel·les i pel·lícules de ciència ficció i misteri dels anys 80.

És indubtable que les grans plataformes d’streaming i els canals de televisió es troben en una guerra per a veure qui estrena l’èxit més innovador i prestigiós, però, malauradament, no totes les sèries aconsegueixen adquirir la fama i el reconeixement que mereixen a nivell internacional. És per això que us portem cinc sèries de televisió recents, no conegudes per tothom, a les que val la pena fer un cop d’ull.

 

the-man-in-the-high-castle

 

The man in the high castle (Amazon)

Basada en la novel·la guanyadora del premi Victor Hugo a Millor Novel·la de l’any 1963, L’home al castell de Philip K. Dick (Blade runner, Minority report), aquesta sèrie d’Amazon no ho ha tingut gens fàcil per a fer-se realitat. Després de passar per les mans dels directius de la BBC i, posteriorment, del canal especialitzat en ciència ficció SyFy, finalment va ser la recent nascuda plataforma de vídeo en streaming qui va donar llum verda a la ficció i va estrenar una primera temporada de deu episodis el passat 15 de gener de 2015.

La trama de The man in the high castle és bastant original i captivadora. Ens traslladem als Estats Units en un any 1962 molt diferent al real, ja que en el món paral·lel que se’ns presenta, Alemanya i Japó van guanyar la II Guerra Mundial i el gran país americà es troba dividit en tres: a l’oest, els Japanese Pacific States, governats pels japonesos i amb un règim molt autoritari; a l’est, el Greater Nazi Reich, controlat, com el seu propi nom indica, per Adolf Hitler i els alemanys i, finalment, entre els territoris japonès i nazi, al centre dels EE.UU., la Neutral Zone, que és una mena de “terra de ningú”. El famós Führer es troba en els seus darrers anys de vida degut al Parkinson, i els que el volen succeir estan desitjosos de treure’l del mig per a començar una guerra nuclear contra els japonesos amb l’objectiu de fer-se amb el control de la resta del país. Una guerra que els nipons intentaran evitar sigui com sigui degut a que no tenen l’armament necessari per a guanyar-la.

Enmig de tota aquesta tensió coneixem la Juliana Crain (Alexa Davalos), una noia de San Francisco que es veurà capficada en la Resistència, un grup de rebels que volen fer tornar als Estats Units la glòria perduda després de la derrota dels països aliats al desenllaç de la II Guerra Mundial i que custodien unes cintes cinematogràfiques molt buscades pels nazis on es mostra una realitat paral·lela en la qual Alemanya i Japó van perdre la guerra. També se’ns presenta al Frank Frink (Rupert Evans), parella de la Juliana, un home que amaga les seves arrels jueves per a evitar la mort a mans dels nazis i a en Joe Blake (Luke Kleintank), un jove espia nazi que s’infiltrarà entre la Resistència i que començarà a dubtar sobre a quin bàndol vol pertànyer després de conèixer i, aparentment, enamorar-se de la Juliana.

A aquest còctel d’històries se l’han d’afegir moltes sub-trames i molts personatges més que de ben segur enganxaran a tots aquells interessats en el III Reich i en la ciència ficció i l’espionatge i també cal destacar la presència d’una cara molt coneguda, en especial després del seu paper a la minisèrie Els pilars de la terra: Rufus Sewell. A més, Amazon ha renovat la sèrie per a una segona temporada que s’estrenarà el proper 16 de desembre.

 

The Get Down

 

The get down (Netflix)

Després de quasi deu anys intentant desenvolupar el concepte que tenia en ment, el conegut director Baz Luhrmann (Moulin Rouge, El gran Gatsby) va aconseguir, finalment, signar un contracte amb Netflix per a portar a terme la seva original –i cara- idea: una sèrie dramàtica musical sobre el naixement a Nova York de la música disco, punk, R&B i, des de les entranyes del conflictiu barri del Bronx, el hip-hop.

Ens trobem al final dels anys 70 i el punt de partida és un grup de nois que volen triomfar al món de la música i utilitzen el hip-hop i les seves taules de DJ per a criticar la corrupció existent al Nova York de l’època i per a protestar contra el sistema. Al capdavant del grup trobem a l’Ezekiel “Zeke” (Justice Smith), un noi molt astut que haurà de fer malabars per a aconseguir compaginar les seves tres passions: els estudis, la música i el seu amor per la Mylene (Herizen F. Guardiola), l’altra protagonista absoluta de la història, una noia amb una veu prodigiosa filla d’un reverend a l’església del qual ella acostuma a cantar. Però el seu oncle, un mafiós conegut com “Papa Fuerte” (Jimmy Smits), veurà en ella una forma de fer negoci i intentarà aprofitar-se de la seva dot com a cantant capficant-la en el món de la música disco i la corrupció dins les discogràfiques.

The get down compta, a més, amb molts més atractius. El primer d’ells el trobem al cast, ja que la majoria d’actors juvenils són novells que brillen amb llum pròpia i estan també acompanyats d’algunes cares més conegudes com és el cas del ja esmentat Jimmy Smits, guanyador d’un Globus d’Or pel seu paper a NYPD: Blue o l’extravagant fill de Will Smith, Jaden Smith (After Earth). Un altre punt fort del show és la forma en que està rodat, que recorda en ocasions a les pel·lícules de Luhrmann, intercalant imatges reals de l’època amb escenes de ficció i cançons originals de diferents estils interpretades pels mateixos actors amb cançons en playback, entre les quals destaca Telepathy, escrita i cantada per Christina Aguilera expressament per a la sèrie. Finalment, cal esmentar també la bonica i difícil història d’amor entre en “Zeke” i la Mylene, al més pur estil Moulin Rouge.

Amb la primera part de la primera temporada del drama musical ja disponible a Netflix, comprenent sis episodis dels tretze que la formaran, està confirmat que els set capítols restants s’estrenaran en algun moment durant el proper 2017. Desconeixem, però, si aquest serà el final de la sèrie, considerant-la minisèrie en aquest cas, o si Netflix i Luhrmann continuaran treballant junts en una segona temporada. El que si està clar és que a la plataforma d’streaming no l’interessa gaire deixar escapar el prestigi que el nom del director els hi dona.

 

theaffair2

 

The affair (Showtime)

Si bé és cert que The affair si que ha tingut un gran reconeixement per part de la crítica i ha rebut tres Globus d’Or, al nostre país és una sèrie que, incomprensiblement, està passant bastant desapercebuda. Estrenada a l’octubre de 2014 i amb dues temporades de deu i dotze episodis, respectivament, ja finalitzades, la sèrie de Showtime és una obra mestra ja no tant pel seu argument sinó per la interpretació dels seus quatre actors principals i, especialment, per la forma en que la història és presentada.

La trama del show és aparentment bastant simple: en Noah Solloway (Dominic West), professor aficionat a la natació, es trasllada amb tota la seva família a passar les vacances d’estiu a Montauk, Long Island, on coneixerà i s’enamorarà d’una cambrera, l’Alison Lockhart (Ruth Wilson), que també està casada i que arrossega una petita depressió després de la mort del seu únic fill. Ambdós inicien una relació extra-marital que anem coneixent d’una forma molt original, i és que cada capítol està dividit en dues parts: el punt de vista d’en Noah i el punt de vista de l’Alison. Per tant, a cada episodi succeeix exactament el mateix dos cops, però de forma molt diversa, ja que en realitat els dos personatges ens estan explicant la seva relació –amb la seva pròpia percepció i les seves convenients mentides- des de comissaria, on estan sent interrogats per separat degut a la mort d’un personatge la identitat del qual, durant la primera temporada, és desconeguda per l’espectador.

És a partir de la segona tanda de dotze capítols, però, que la sèrie esdevé una addicció. Just quan un ja s’ha acostumat a aquesta estranya forma d’explicar la història, s’afegeixen dos nous punts de vista a la trama: el de Cole Lockhart (Joshua Jackson), marit de l’Alison i l’Helen Solloway (Maura Tierney), dona d’en Noah i, en la meva opinió, millor personatge del show. D’aquesta manera som testimonis de com afecta a cadascun dels personatges la dissolució dels seus matrimonis i comencem a conèixer molt millor a cadascun d’ells, amb els seus problemes, defectes i virtuts, a més de la seva implicació en l’assassinat la investigació del qual s’està duent a terme.

Per si l’originalitat de la sèrie no fos suficient, The affair compta, a més, amb molt bona fotografia i amb un guió molt absorbent que, gràcies a la llibertat que els hi dona el fet de poder explicar tot el que necessiten dos cops en un mateix episodi, es poden permetre el luxe de, de tant en tant, dedicar alguna de les perspectives a escenes llargues de diàleg que recorden a una obra teatral. Destaca, personalment, el capítol deu de la segona temporada, on en Noah es troba a la consulta d’una psicòloga interpretada per Cynthia Nixon (la icònica Miranda de Sexo en Nueva York), en la qual els 25 minuts que conformen el punt de vista del protagonista passen en una sola escena d’un interessantíssim diàleg.

La veritat és que podria passar-me paràgraf rere paràgraf lloant aquest gran drama, però val la pena que cadascú el descobreixi pel seu compte i trobi quins són els aspectes que més li agraden d’ell. Com a últim apunt, informar de que la tercera temporada s’estrena el proper 20 de novembre i encara no se sap si tornaran a haver-hi canvis en els punts de vista o no.

 

mrrobot_prelinear_aspot

 

Mr. Robot (USA Network)

Estrenada l’estiu del 2015, concretament el 24 de juny, Mr. Robot va aconseguir el que tot programa de televisió desitjaria tenir: la renovació per a una segona temporada el mateix dia en que s’emet l’episodi pilot gràcies als grans elogis per part de la crítica i les bones audiències. Aquest ciberthriller es va emportar també en el mateix any diversos premis importants, com dos Globus d’Or –incloent Millor Drama- i tres Critics Choice Awards i, aquest 2016, ha estat nominada a tres Emmy.

L’argument de la sèrie estrella de USA Network ronda al voltant de l’Elliot Alderson (Rami Malek), un jove hacker addicte a la morfina amb un trastorn paranoide que li provoca fòbia social, depressió clínica i al·lucinacions passatgeres. L’Elliot treballa com a enginyer de seguretat informàtica per a l’empresa AllSafe de dia, feina que compagina amb hackejar, de nit, les xarxes socials i comptes bancàries d’amics, coneguts i criminals per a intentar fer del món un lloc millor. Un dia, al metro, el protagonista coneix Mr. Robot (Christian Slater), líder d’fsociety, un grup hacktivista que planeja una revolució digital i social mitjançant l’esborrat de tot el registre de deutes dels clients d’E Corp, companyia que controla el 70% de la indústria de crèdit del món. L’Elliot, que en un principi dubta sobre si ajudar a Mr. Robot o no degut a que E Corp és el client més important de l’empresa per a la que ell treballa, finalment decideix unir-se a fsociety al temps que, paradoxalment, E Corp decideix oferir-li un lloc de treball.

Si bé és cert que no comparteixo el fet que tant crítica com audiència s’hagin rendit als peus d’aquest show, també he de reconèixer que puc comprendre la fascinació dels espectadors, ja que Mr. Robot compta amb una idea molt atractiva, un episodi pilot sublim i tracta, a més, dos temes que avui dia preocupen molt a la gent: els deutes bancaris i el control al que els ciutadans estem sotmesos per part de les grans multinacionals com Google, Facebook o Apple. A més, la sèrie sovint juga a desorientar els fans, barrejant fets que en realitat estan succeint amb deliris del protagonista, fet que fa que, en ocasions, fins i tot ens preguntem si l’existència de Mr. Robot i fsociety és real o si tota aquesta conspiració és producte de la paranoide ment de l’Elliot.

Amb la segona temporada a punt de finalitzar la seva emissió als Estats Units, Mr. Robot ja ha rebut la llum verda per part de USA Network per a una tercera temporada l’any 2017 i considero segur dir que també en podrem gaudir d’una quarta el 2018, ja que les crítiques continuen sent bastant positives durant aquesta segona tanda de deu episodis, a excepció d’aquells pocs que diuen que els deliris de l’Elliot i la confusió de l’espectador comencen a ser bastant exagerats. Potser si, potser no, però el que està clar és que ens trobem davant d’un producte tant addictiu com la morfina ho és pel protagonista del show.

 

transparent-renewed_article_story_large

 

Transparent (Amazon)

Una estrena del 2014 bastant desconeguda al nostre país però que ha estat aclamada per la crítica és aquesta última recomanació, Transparent, emesa, com The man in the high castle, a Amazon.com. Guanyadora de dos Globus d’Or i cinc Emmy l’any 2015, incloent el de Millor Actor per al protagonista, Jeffrey Tambor (Arrested development), aquesta sèrie té el privilegi d’haver estat la primera creació d’Amazon en guanyar un premi important i també la primera sèrie produïda per un servei d’streaming en emportar-se el Globus d’Or a Millor Sèrie.

Transparent, creada, escrita i dirigida per Jill Solloway (productora de diversos episodis d’A dos metros bajo tierra), ens presenta una família de Los Angeles que, un dia, es troben amb la notícia de que el seu pare, en Morton (Jeffrey Tambor), mai s’ha sentit home i, arrel de la seva jubilació, decideix canviar el seu nom a Maura Pfefferman i viure la resta dels seus dies vestit de dona. En un principi, aquesta notícia és rebuda com un gran shock per part de tots els membres de la família, però poc a poc anem descobrint que cap d’ells té una vida perfecta. D’aquesta manera coneixem a la ex-esposa de la Maura, la Shelly (Judith Light), qui ara viu amb la seva nova parella i porta anys sabent el gran secret de la seva ex; la Sarah (Amy Landecker), filla gran del dissolt matrimoni que enganya el seu marit amb una dona; en Josh (Jay Duplass), fill mitjà i exitós productor musical que acostuma a tenir relacions bastant problemàtiques amb les dones i a qui li costa molt acceptar la transició del seu pare i, finalment, l’Ali (Gaby Hoffmann), filla petita de la Maura i la Shelly, una noia adulta però molt immadura que es troba perpètuament a l’atur.

Tot i que es tracta d’una comèdia, aquesta sèrie també té els seus moments de drama, ja que gira al voltant d’un tema molt controvertit com és la identitat de gènere. De fet, la creadora, Jill Solloway, s’ha basat en la seva pròpia història per a originar la trama de Transparent, ja que el seu pare és transsexual. Al seu favor s’ha de dir, a més, que Solloway va afavorir la contractació per a la producció del show de persones transgènere, comptant, així, amb vint transsexuals al cast principal i més de seixanta com a extres.

Amb dues temporades ja finalitzades i la tercera entrega a punt d’estrenar-se a Amèrica, concretament el 23 de setembre, aquesta comèdia tan entretinguda i diferent a les demès, amb unes interpretacions exquisides –destacant la de Jeffrey Tambor-, ja ha estat prematurament renovada per a una quarta tanda de deu episodis que veuran la llum la tardor de l’any 2017.

Categories
SÈRIES
2 Comentaris en aquesta entrada.
  • JOMATEIXA
    12 setembre 2016 at
    Deixa una resposta

    Algunes són més del meu gust que altres, però caldrà donar una oportunitat a totes abans de decidir 🙂

  • joanma tena
    12 setembre 2016 at
    Deixa una resposta

    Personalment, de totes elles, destaca “The affair” molt per sobre de la resta.

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES