Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Sergio Vila-Sanjuán (Barcelona, 1957) és un conegut periodista cultural, fill de periodista i autor de llibres diversos relacionats amb la seva professió. El 2010 va publicar Una heredera de Barcelona, on descriu la ciutat entre els anys 1919 i 1923 i el 2013 va guanyar el Premi Nadal amb Estaba en el aire, una altra novel·la amb rerefons barceloní, ambientada en els seixanta. Recentment ha publicat un nou llibre ambientat en aquesta ciutat que ell coneix molt bé, sobretot pel que fa al món de la cultura, el periodisme i les classes burgeses o mitjanes altes. La, fins ara, trilogia barcelonina de l’escriptor ens ofereix un fresc viu i interessant sobre la nostra societat i ens n’explica detalls inèdits o bé oblidats, ja que la memòria social i política és curta i interessada.
El informe Casabona (Destino) s’inicia amb la mort, una mica misteriosa i sobtada, d’un empresari de noranta anys que podria ser el reflex de molts personatges del món dels negocis, de la política i de la cultura del país. Aquest Casabona deixa un llegat important a una societat destinada a promoure l’ètica en els negocis però la gent que n’és responsable vol informar-se sobre el rerefons de la biografia de l’empresari, no fos cas que aquest llegat esdevingui, en el present, una mena de patata calenta. Un altre periodista, potser un alter ego de l’autor, serà l’encarregat de redactar un informe sobre el difunt, cosa que propicia el testimoniatge de tot un mosaic de personatges que van formar part de la vida de Casabona, fills, dones, col·laboradors…
La novel·la pren un to, potser de forma inevitable, més periodístic que no pas narratiu. Les diferents intervencions del personatges, tots ells interessants i amb motivacions polièdriques, fan que la figura central, la del finat, gairebé es desdibuixi enmig de totes les petites històries que l’informe aplegarà. Hi ha tota una part que té encara més vida pròpia, la dedicada a la Guerra Civil viscuda pel protagonista i que té com a personatge principal una tieta emblemàtica, una persona bona, honrada i coherent la qual durant els anys difícils va arriscar la seva vida per salvar-ne d’altres i la qual, malgrat haver patit a fons, no es va transformar en una persona ressentida ni venjativa, més aviat tot el contrari, va aconseguir reflexionar sobre el que havia passat i les seves possibles causes.
La Guerra Civil ens mostra una cara fosca que avui sembla voler-se obviar, la del terror patit a Catalunya per part d’un sector important de la població i que va generar un terror indiscriminat, cosa que explica l’acceptació, fins i tot popular, del llarg franquisme posterior, que també és descrit sense concessions. Una de les misèries més grans, quan van mal dades, és haver de prendre partit quan no es pertany a més partit que el de la gent pacífica, bona, normaleta i tranquil·la. L’autor aplega en aquest fragment històries conegudes, maquillant sense excessos noms i indrets. Els personatges i els fets estan inspirats moltes vegades en la realitat, com ara l’afusellament d’aquesta militant jove, bonica i valenciana, que pertany al Socorro Blanco, com la tieta del protagonista i que va ser una de les víctimes de la caiguda de membres de la cinquena columna, l’any 1938.
Malgrat que hi ha en el llibre dues morts que semblen voler envoltar-se de misteri, potser perquè en els inicis l’autor va pensar escriure una novel·la negra, per sort no es cau en el fàcil parany dels crims per resoldre i tot té una explicació sense massa entrellats pel mig. Amb totes les seves ombres i contradiccions aquest Casabona va ser un empresari del seu temps, un d’aquests homes intel·ligents que els eufemismes actuals han convertit en emprenedors, un personatge típic del país, que quan cal juga amb foc, corromp i es deixa corrompre, però gràcies al qual les coses funcionen, la gent té feina i la cultura, una cultura eclèctica i avançada, pot sobreviure. Per tant, i com era d’esperar, el seu llegat s’acceptarà amb alguns reticències.
La història ens evoca en part aquell advocat del diable de Morris West, per a ser sant cal esbrinar en les ombres del santificable. Les llargues vides, a més a més, són fàcils de caure en contradiccions i adaptacions a nous moments històrics. L’autor reprodueix a l’inici del volum una frase d’Orson Welles que fa referència a aquesta realitat: “Si vols un final feliç, tot depèn, per suposat, d’allà on aturis la teva història”. I és que de molts personatges en tindríem una visió molt diferent, millor o pitjor, si haguessin mort en un altre moment de la seva vida, fins i tot la trajectòria de gent com els entrenadors de futbol va lligada a aquest atzar i poques vegades se’ns jutja per la globalitat sinó, més aviat, pel final del trajecte.
El llibre, tot i no resultar del tot reeixit com a novel·la, es llegeix de pressa, ens acosta a la història recent del país i de la ciutat i recupera una part important d’una realitat amb molts aspectes que semblen voler-se marginar o oblidar, ja que no responen als discursos oficials que ens ofereix una actualitat confusa i interessada. Cadascú és fill del seu moment i de les seves circumstàncies però davant d’aquestes circumstàncies existeixen reaccions de molts tipus. Per la novel·la hi suren moltes intuïcions de gruix, que potser més treballades haurien propiciat un volum més llarg i de més volada, com ara la servitud i rebuig que provoca l’agraïment o com es canalitza l’enveja vers els triomfadors guarnint amb excuses de tota mena aquest sentiment. Casabona és un triomfador, malgrat tot, i una de les virtuts del llibre és que malgrat un informe tan acurat sobre la seva vida, els seus sentiments veritables resten embolcallats en una boira tan polisèmica com el verd de les seves corbates.
