L’escriptor Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) estrena nova etapa després de guanyar el Premi Sant Jordi el 2013 amb Dies de frontera (Proa), això almenys és el que assegura. Quatre anys després, publica Robinson (Empúries), una novel·la amb la que ja no li ve de gust centrar-se en un temps i un espai determinat. Aquesta nova obra relata l’aventura d’un Robinson urbà que decideix instal·lar-se a la casa dels seus veïns quan aquests marxen a passar uns dies fora. L’home és solter, té el pare en una residència i treballa de carter. A mesura que avança la lectura, es van descobrint les raons d’un comportament insòlit que el portarà a topar amb els veïns i amb la justícia.
La seva novel·la està protagonitzada per un Robinson urbà. Com neix aquest personatge?
El meu Robinson és la suma de tot d’imatges, frases, tendències, escenes, lectures, desitjos, pors, records, fatigues, esperances, personatges… que em voltaven pel cap, i que hi han acabat convergint. Exemple de personatge: Robinson Crusoe; exemple de desig: ficar-se a la casa del veí; exemple de fatiga: la que em causa la música que m’imposen en espais públics i privats.
En la literatura hi ha hagut diversos Robinson, no només el de Daniel Dafoe, però el seu m’ha recordat als protagonistes de les novel·les de Michel Houellebecq. És a dir, personatges que semblen haver-se desmarcat de la societat on viuen fruit de les seves insatisfaccions vitals. Es pot establir algun paral·lelisme entre ells o amb altres Robinson de la literatura, com el Tournier?
No se m’havia acudit la influència d’Houllebecq, però segurament hi és: els seus personatges són fracassats altius, solitaris respectables, obsessius recalcitrants. El meu Robinson preferit és el de Michel Tournier. Si el de Daniel Defoe és el rei del bricolatge, el de Tournier opta decididament per la introspecció. No explora l’illa sinó el seu interior. Amb tot el respecte per Bob Dylan, hauria preferit que el Nobel de literatura fos per a Tournier, que es va morir uns mesos abans.
Quines han estat les seves necessitats literàries respecte a aquesta novel·la?
Per mi, rebre el Sant Jordi per Dies de frontera va ser el final d’una etapa. Fins ara, cada novel·la estava situada minuciosament en el temps i en l’espai. En el cas de Robinson, que és un home a qui no interessa res més que el que té dins el cap, tenia sentit prescindir de referents externs. Com que ell viu desconnectat del món, el lector –que segueix els seus viaranys mentals- també desconnecta. D’aquesta manera m’he estalviat la feina de documentació i m’he centrat més en el personatge. Fins i tot les citacions del llibre són de Robinson.
En la novel·la el llit té un paper important. Suposo que tots hem somiat alguna vegada, especialment de petits, de què des del nostre llit podem enlairar-nos i anar allà on vulguem. Com és que ha inclòs aquesta fantasia en la novel·la?
Era una fantasia recurrent, i arran del llibre he descobert que la comparteixo amb molta gent, també en altres temps i altres cultures. El llit connecta amb la tradició dels escriptors “tombats”, que no s’aixecaven del llit durant setmanes, com ara Onetti. El fantasieig improductiu en el llit és el que tenen en comú personatges tan diferents com Oblómov, Little Nemo, Funes el memorioso o Ignatius J. Reilly. Quan m’imagino Bartleby a casa seva –si és que té casa-, me l’imagino al llit.
Diria que Robinson és una novel·la sobre la soledat, la incomprensió, l’aïllament…?
Sí, però també sobre la creativitat, la ficció, l’art, la imaginació, la supervivència en un món hostil. En el llibre, la persona que millor comprèn Robinson l’anomena “Artista sense Obra”.
Aquest Robinson acusa les expulsions que ha patit en la seva vida. En l’actualitat ens hem de començar a acostumar a les expulsions, perquè sembla que cada cop és més sovint que ens sentim exclosos en diversos àmbits de la societat?
Si algú escrivís una Història Universal de les Expulsions, em sembla que arribaria a la conclusió que, en general, els contemporanis occidentals no es podem pas queixar. Al contrari. sospito que cada vegada tolerem pitjor les expulsions. Les xarxes socials ens permeten envoltar-nos de gent simpàtica i afí. Som tan sedentaris que si algú ens expulsa d’algun lloc pensem que s’ha equivocat. Veiem la mort com una expulsió injusta.
Cada cop que ens sentim expulsats, o ens expulsen, esdevenim Robinsons?
És una manera de veure-ho. A l’illa, el Robinson de Defoe es fa fort. Potser necessitem que ens expulsin per desenvolupar els nostres potencials. Edgar Allan Poe té un conte titulat L’home de la multitud, protagonitzat per un home que no sap estar sol, que sempre busca la companyia de la gent. Avui ens trobem persones que quan estan soles necessiten el mòbil per sentir-se acompanyades. L’aïllament pot ser terapèutic.
Alguna vegada vostè s’ha sentit un Robinson?
I tant! Si no, seria un androide.
El fet que el protagonista es digui H., una consonant muda, és casual?
M’agrada aquesta lletra perquè és muda, i també perquè és una inicial que connecta el personatge amb el de la meva primera novel·la, que es deia Horaci. Tècnicament, no hi ha res que impedeixi que siguin la mateixa persona.
En la novel·la hi ha una reivindicació del viatge interior, de l’exploració del nostre entorn. Creu que els individus idealitzem massa les llargues distàncies i oblidem el valor del que ens és proper?
Comparteixo alguns pensaments de Robinson, com ara la mandra davant els viatges banals. Anar lluny no significa canviar ni arriscar-se, ni tan sols descobrir res de nou, ni de tu ni del món. Trobo molt estrany això de ficar-se en un artefacte i despertar-se a Nova York. El llit volador, si bé més lent, permet una transició comprensible, sense canvis sobtats, que poden ser alienants.
A la casa de qui li agradaria entrar?
No a casa de cap celebrity ni de cap president, sinó de gent que conec, que veig cada dia però que a vegades no sé ni on viuen.
Vostè és lector de Foster Wallace. M’equivoco si dic que el seu personatge perfectament podria entrar en alguna novel·la de l’autor americà (si no fos mort)?
En un dels contes d’Entrevistes breus amb homes repulsius, hi apareix un personatge que té la fantasia d’aturar el món. Per aturar una ciutat, ha d’aturar també els cotxes que hi van, els trens que vénen de lluny, els aeroports internacionals… De fet, ha d’acabar aturant el moviment de la Terra, i per tant del Sistema Solar. Per tenir aquesta fantasia, ha d’estar-se hores immòbil aturant mentalment tots els moviments. Heus aquí un precedent del meu Robinson.
Darrerament molts escriptors catalans s’han posicionat respecte al procés independentista. Això comporta algun risc per a la literatura? És a dir, existeix el risc de què la literatura catalana es polititzi o bé la literatura no pot estar al marge del que viu la societat?
Als anys seixanta hi va haver una polèmica entre Joaquim Molas, partidari del realisme social, i Pere Calders, defensor de la fantasia en la literatura. El que sostenia Calders, amb tota la raó del món, era que el compromís de l’home podia ser independent del compromís de l’obra. Com a ciutadans, tenim dret a firmar manifestos, a concentrar-nos al carrer, a fer resistència passiva… Com a autors, tenim dret a bastir una obra al marge d’aquestes qüestions. Necessitem obres sòlides, que aguantin moltes lectures al llarg del temps. L’art compromès és una opció, no una obligació.
Per cert, qui seria el Robinson més literari de la política catalana?
No veig polítics amb el perfil de Robinson, però sí expolítics que han estat alliberats o arraconats de la política, que és una mica el mateix. Per diferents raons, els dos referents catalans durant dècades, Maragall i Pujol, han abandonat l’espai públic i només els podem imaginar reclosos en un espai privat, reflexionant sobre la vida que han deixat enrere.
