Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
El mes de març de 1818, Mary Wollstonecraft Shelley publicà la seva novel·la Frankenstein o El modern Prometeu, un relat metafísic profund amb tota l’essència del primer romanticisme, una novel·la que dins del gènere gòtic inaugurava la ciència-ficció. El Teatre Nacional de Catalunya commemora els 200 anys d’aquest gran clàssic de la literatura universal portant a escena l’adaptació de Guillem Morales dirigida per Carme Portaceli. En paraules de Xavier Albertí, el Frankenstein que presenta el TNC sintetitza 200 anys de viatge entre l’esser humà i la tecnologia en els seus aspectes ètics i morals, i l’experiència estètica d’aquest recorregut de 200 anys per les pors de l’ésser humà i els reptes ètics que ha plantejat i planteja la ciència i la tecnologia.
El creador i la criatura
La directora Carme Portaceli es confessa apassionada de les novel·les romàntiques, de la literatura que té com a eix central l’ésser humà, els seus problemes existencials i filosòfics, el bé i el mal, la superació, els principis, la vida, el dolor, l’amor, la mort. Totes aquelles preguntes davant les quals no tenim respostes. Ella mateixa explica que ja des de l’adaptació de Jane Eyre de Charlotte Brontë -estrenada la temporada passada al Teatre Lliure de Gràcia- volia aprofundir més encara en els textos del romanticisme.
Adaptar una novel·la tan complexa com la que va escriure Mary Shelley (amb només divuit anys!) no és una tasca fàcil. Amb Guillem Morales, que signa el text de la versió teatral, han treballat al llarg de dos anys per destriar el contingut essencial que volien transmetre del text de Shelley. N’han fet tres versions fins a la definitiva que es pot veure al TNC, en la qual han trobat un llenguatge que pot funcionar perquè s’adreça al cor de l’espectador. La seva adaptació vol recrear l’esperit del primer romanticisme i potenciar un protagonisme compartit entre els personatges de Víctor Frankenstein i la criatura. Entre el creador i la criatura existeix un vincle indissoluble: encara que s’odien mútuament, no poden obviar el vincle en forma de ferida que els uneix.
És en el terreny emocional que es parla de l’acte de la creació i la responsabilitat que comporta donar vida. Si en Mary Shelley, Victor Frankenstein vol desafiar déu, als creadors d’aquesta adaptació els hi ha interessat més parlar de la naturalesa humana i de situar el misteri de la creació més en la unió de la masculinitat i la feminitat que en el pla d’un ésser superior. També, la versió que ens presenten posa molt més l’accent en les emocions humanes que en l’aspecte científic. L’abandonament i el rebuig a la diferència són temes fonamentals de l’obra que es potencien en aquesta adaptació, que vol ser alhora metàfora i reflex d’una societat ferida i un testimoni crític de com la ciència manipula la natura i ens manipula al humans.
Monstres a escena
El muntatge dirigit per Carme Portaceli respira una fidelitat absoluta no al text però sí a l’atmosfera i l’esperit de la creació de Shelley. El que se’ns presenta a l’escenari són dos mons en paral·lel i confrontats en l’oposició entre el Dr. Frankenstein i la criatura a qui ha donat vida. Víctor Frankenstein ha comès un crim: el de crear un ésser viu i rebutjar-lo i abandonar-lo. Tots dos segueixen un viatge que els porta en direccions oposades. Frankenstein va de la llum a la foscor mentre que la criatura fa un recorregut invers des de la foscor cap a la llum de la comprensió i dels sentiments. A mesura que la criatura s’humanitza, Víctor es deshumanitza en abdicar de les seves responsabilitats ètiques. En aquest recorregut, hi ha dos personatges que són essencials, d’una banda el pare de Víctor representa la veu de la consciència i la responsabilitat, mentre que el vell cec és que assumeix la formació moral de la criatura i qui l’ensenya a ser un ésser humà.
El fet que aquest dos papers siguin representats pel mateix actor, un insuperable Lluís Marco, reforça el caràcter de guia moral dels personatges. Aquesta és una de les incorporacions més significatives per dramatitzar el conflicte entre el creador i la criatura, mentre que en la novel·la la criatura aprèn tota sola, aquí té un guia que l’acull i li ensenya a ser humà.
La trama, els personatges i l’atmosfera, com he dit, són una recreació del text i del món de Shelley. En aquest cas, no s’ha optat per descontextualitzar l’obra, que es presenta ambientada a final del XVIII en el context d’inici de la industrialització i la tecnologia, fet que hi juga un paper clau com a context referencial, però els elements escènics s’han sotmès a una estilització que els recrea sense fer-los explícits. Evidentment, també algun ressò de les imatges que el cinema ens ha donat d’aquest mite també hi són evocades.
Un dels elements clau que ajuda a configurar aquesta atmosfera és l’escenografia d’Anna Alcubierre. L’espai escènic apareix una caixa hermètica i opressiva amb la fredor del metall però que esdevé un espai en constant transformació on es projecta l’ombra de la naturalesa en forma d’unes esplèndides projeccions rodades a Londres per dotar-lo d’una atmosfera genuïna i que recorden el món d’ombres de William Blake. L’evolució dels dos mons en paral·lel que s’hi representen queda reforçada de manera eficaç per la cinta transportadora que traspassa de banda a banda l’escenari. Al final, l’espai esdevé una caixa de ressonància de les emocions humanes. L’espai sonor, creat a base de sintetitzadors, l’acaba d’arrodonir.
L’obra es presenta dividida en dues parts, i després d’una arrencada espectacular, potser cap al final de la primera part s’alenteix massa el ritme. Cal confiar que en el rodatge de l’espectacle aquest aspecte quedarà resolt. En qualsevol cas, en la segona part el ritme i el to es recuperen i mantenen el to de dramatisme creixent fins al final de l’obra.
Posar en peu la recreació d’un món literari i icònic de tan àmplia ressonància com el de Frankenstein no seria possible sense el treball dels actors que integren el repartiment encapçalat per Joel Joan i Àngel Llàcer, amb Lluís Marco, Magda Puig, Albert Triola, Pere Vallribera i Alba De la Cruz. Cal fer esment d’Àngel Llàcer, que interpreta el Dr. Víctor Frankenstein, el personatge més fosc i torturat que acaba convertit en un monstre sense compassió, ni amb ell mateix; el personatge fa mal a tot el que té al voltant.
Lluís Marco està esplèndid, com sempre, en el doble paper de pare de Víctor i del vell cec que guia les passes de la criatura en el camí de la humanització. I, per descomptat, Joel Joan que fa un treball d’alt voltatge en donar vida a la criatura. Joan se’ns mostra com un autèntic monstre de l’escena en un paper que exigeix d’un actor, tot i més. En el seu viatge des la foscor cap a la llum, és el personatge que més commou perquè acaba per resultar el més humà de tots. És la criatura que ho té tot per aprendre i que en el seu esforç per ser acceptat en la seva diferència i estimat ens fa de mirall a tots i reflecteix les emocions humanes més profundament entranyables.
________
Frankenstein / Teatre Nacional de Catalunya (Plaça de les Arts, 1) / Text de Guillem Morales basat en la novel·la de Mary Shelley / Direcció de Carme Portaceli / 2 hores i 20 minuts / Fins el 25 de març de 2018 / De 12 a 28 euros / www.tnc.cat
