Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La Fundació Joan Miró ofereix una aproximació a la tècnica del gravat japonès amb una exposició de gairebé seixanta peces fetes en fusta per Itō Shinsui (1898-1972), un dels grans mestres del shin hanga, una de les principals corrents de l’art gràfic japonès del segle XX. A més, amb aquesta mostra es vol posar de relleu els llaços que hi ha entre l’obra de Joan Miró i el pensament i l’art del Japó. És per això, que l’exposició es completa amb el Retrat d’Enric Cristòfol Ricart, fet pel pintor català el 1917 i provinent del MoMA, i que és una de les primeres manifestacions artístiques d’aquestes sinèrgies.
El títol d’aquest recorregut apunta a la tensió entre tradició i modernitat. Shinsui en el període Meiji, quan la voluntat de l’emperador era equiparar Japó a les potències industrialitzades occidentals, la qual cosa va provocar canvis socials, econòmic i polítics. També a nivell artístic, ja que en aquella època hi va haver un intercanvi cultural entre artistes europeus i nipons. Aquest flux va fer que la tradició quedés amenaçada al Japó i s’introduïssin al país altres maneres de fer més modernes. El gravat tradicional en fusta va ser una de les tècniques en risc de caure davant d’altres arts més avançades, com la fotografia o la litografia. Va ser llavors quan els populars ukiyo-e, les conegudes imatges del món flotant nodrides de cortesanes, samurais i geishes van perdre l’interès dels japonesos. Ara bé, els comerciants estrangers que arribaven al Japó van començar a fixar-se en aquests gravats i els van importar cap als seus països. Aquest fet va provocar que molts artistes japonesos cridessin a fer una reflexió sobre la creació i la seva pròpia identitat. En aquesta crida, una de les veus més importants va ser la de Shinsui, que va volar dotar als tradicionals gravats en fusta d’una nova sensibilitat.
El shin hanga són aquells nous gravats que van néixer a partir de 1915 per tal de tornar a revitalitzar els tradicionals ukiyo-e del període Edo, però amb un aire més contemporani. Presenten una visió idealitzada i romàntica de la societat, amb imatges de belles dones, paisatges idíl·lics i actors de kabuki, mostrant així una nova visió de la tradició que va seduir a estrangers i japonesos, que buscaven tornar a connectar amb les arrels de la seva cultura en una època de canvis. De fet, una bona part de la producció de Shinsui són retrats de dones caracteritzats per la perfecció tècnica i una expressió subtil i elegant. Apareixen, majoritàriament, en escenes íntimes o domèstiques, vestides i pentinades a la manera tradicional japonesa en un moment de fortes influències occidentals.
Per altra banda, l’exposició també recull alguns dels paisatges d’aquest artista japonès, fets a partir d’una observació personal i posant el focus en aquells indrets amb els que tenia alguna connexió, allunyant-se així de les típiques imatges clàssiques i dels llocs massa populars, excepte la muntanya Fuji, gran icona de la cultura japonesa. Entre les obres exposades, tenim la seva primera creació, Davant del mirall, un retrat de l’actriu Kawada Toshiko o un retrat d’un actor de kabuki representat en un paper femení, entre altres. La mostra, que s’obre amb un interessant i sorprenent vídeo sobre la creació dels gravats, es pot visitar fins el 20 de maig.
________
Itō Shinsui. Tradició i modernitat / Fundació Miró (Parc de Montjuïc, s/n) / Fins el 20 de maig de 2018 / www.fmirobcn.org
