Manel Haro. Barcelona / @manelhc
El 27 de juny de 1976 un avió d’Air France amb 248 passatgers va ser segrestat en ple vol i dirigit a la ciutat ugandesa d’Entebbe. Els assaltants eren un grup de terroristes formats per dos palestins i dos alemanys, que volien obligar a Israel a alliberar més de cinquanta presos palestins. A Uganda tenien la complicitat del dictador Idi Amin, simpatitzant de la causa palestina. Els segrestadors van separar els passatgers jueus de la resta, es van quedar amb els primers i van alliberar als segons. Aquesta selecció va indignar especialment el govern israelià, tenint en compte que dos dels segrestadors eren alemanys i la memòria de l’holocaust encara era viva. Els fets d’Entebbe van commocionar la societat israeliana i van obligar al Primer Ministre Isaac Rabin a reconsiderar la seva postura de no negociar amb terroristes.
De tot això s’acaba d’estrenar la pel·lícula 7 días en Entebbe, dirigida per José Padilha i basada en el llibre de Saul David. La cinta mostra els moments de tensió, per una banda, a l’aeroport on estaven retinguts els passatgers, amb els nervis propis d’una situació com aquella, i, per l’altra, el neguit que es va viure al govern israelià, especialment les diferències que van sorgir entre Rabin i el llavors ministre de Defensa, Shimon Peres. Aquest darrer era totalment contrari a dialogar amb els assaltants, mentre que el Primer Ministre considerava que la solució als problemes d’Israel només podria arribar a través de la negociació. Finalment, va ser Peres qui va guanyar la batalla estratègica i Rabin va donar el vistiplau a un atac arriscat per alliberar els segrestats.
La pel·lícula, que compta amb Daniel Brühl en el repartiment, ens va ensenyant, doncs, els preparatius per a aquest atac, ens explica el poc marge que té l’exèrcit d’Israel, com un mínim error pot acabar en una tragèdia que la societat israeliana no perdonaria. Notem la tensió, l’angoixa. La cinta ens situa prou bé en els fets, i aconsegueix generar-nos bones expectatives mentre no es produeix l’atac final. El problema està en la resolució. Qui recordi aquell segrest o qui s’hagi informat mínimament sobre el que va passar a Entebbe, ja sabrà quin és el desenllaç. Això vol dir que la pel·lícula no es pot conformar en posar un punt i final a la història, cal anar amés enllà. Per exemple, tirant de pressupost i allargar aquest atac amb escenes més espectaculars. O bé donant més pes als personatges: per exemple, tenim una supervivent de l’holocaust entre els retinguts, dos segrestadors europeus dels que no sabem gaire cosa, tampoc sabem qui dels passatgers va morir (van ser tres), ni quin paper va jugar després el dictador d’Uganda. Dit d’una altra manera, sembla que al director i al guionista no l’interessaven gaire els personatges, sinó només els fets. I és així com la pel·lícula va perdent força fins el final.
Un altre aspecte del que val la pena parlar és el recurs de la dansa. La parella d’un dels soldats israelians és ballarina. Al llarg del metratge, veiem algunes escenes de ball: al principi no s’acaba d’entendre quina relació hi ha entre això i el segrest, però desprès tot queda lligat. Poc a poc, coneixem la relació d’aquesta parella, però sense que s’aprofundeixi massa, només el just perquè nosaltres, espectadors, sapiguem que aquesta relació pot trencar-se, que ell pot morir en l’atac, que ella pot quedar-se esperant la seva parella totalment desolada. Poc més, un recurs dramàtic bastant bàsic que més que entendrir-nos, ens treu de la pel·lícula. Sembla clar que 7 días en Entebbe passarà desapercebuda en la cartellera, qui vagi a veure-la s’entretindrà, potser sortirà amb curiositat de saber més sobre el tema, però el més probable és que la majoria s’oblidi ràpidament d’haver-la vist.
