Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
Edgar Allan Poe és un d’aquells autors dels quals biografia i obra caminen de la mà. L’escriptor estatunidenc és un referent del món del relat breu i un dels primers que va conrear aquest gènere als Estats Units. Una vida convulsa, de traumes psicològics i excessos va fer que el perdérem a l’edat de quaranta anys. Així, cal conèixer el virtuosisme de la seva ploma però, i sobretot en aquest volum poètic, haurem de conèixer prèviament els esdeveniments més importants de la seva vida. Jo, personalment, no havia llegit res d’ell en l’àmbit poètic. Això no obstant, gràcies a Quaderns Crema he pogut gaudir de l’autor en la meva llengua amb Contes I, II, III i IV, amb una traducció de Carles Riba que és un regal per a la llengua catalana.
Txema Martinez, traductor de Poesia completa (Quaderns Crema), ens brinda un pròleg ineludible per a la lectura posterior. Sintètic, sense barroquismes i molt efectiu, ens permet enllaçar esdeveniments personals amb sentiments que Allan Poe deixarà expressats en els poemes. S’hi tracta l’obra, l’estil, els referents però sobretot els successos personals que deixen petjada a l’obra de l’autor com la relació amb un pare que esperava un fill advocat o militar així com la pèrdua de les figures femenines al llarg de tota la seva vida. En castellà, es pot trobar aquest poemari a Cátedra, amb traducció de José Francisco Ruiz, i en edició crítica.
Aquest recull és tot una amalgama de temes que ens ajuda a conèixer una mica més l’autor. A l’inici veiem un tractament del món del més enllà, amb un contrast constant entre el món terrenal i el sobrenatural, i amb contraposicions comunes com Déu-Infern, voluntat-capacitat o desig-realitat. Les permanents preguntes retòriques demanen unes respostes que ni l’autor ni el lector poden respondre. Així, Poe sempre deixa, entre versos, un espai per a la reflexió del destí i dels camins ja escrits que té l’ésser humà:
No, jo no sempre he estat com ara sóc:
la febril diadema en el meu front
la vaig clamar i la vaig guanyar usurpant-la.
¿No he rebut el mateix llegat ferotge
que aquell que Roma va donar al seu Cèsar?
Durant tot el poemari l’autor estarà desprotegit, despullat, i maleint les situacions que l’han portat a ser un home turmentat. Les imatges que recorreran el seu cap, molts cops, diferents del de la resta, faran altra contraposició entre el que ell sent i la realitat del moment, entrebancada per elements forans que martiritzen l’escriptor estatunidenc. La natura, més concretament els quatre elements de la terra (terra, aigua, foc i aire), serviran com a crossa perquè l’autor metaforitzi amb problemes amorosos i vitals. L’estil canvia radicalment segons el temps verbal utilitzat. Els poemes en present com El dia més feliç, l’hora més feliç té un tracte més desafiant, malgrat que no poden canviar les coses hi ha un àpex de desig de canvi contrarestat amb estadis passats:
Però si ara el poder, l’orgull,
m’ofrenen el dolor que adés
hi vaig sentir, aquell temps no el vull
reviure més:
a les ales tenia un feix
obscur que al batre’s desprenia
una essència que destruïa
qui la coneix.
Els poemes de passat, en canvi, estan impregnats d’una boira grisosa que contextualitza uns dies grisencs i tristos. Aquí veiem el Poe més personal, un Poe que s’expressa d’una forma crua i maleeix la sort que l’acompanyarà d’una vida que, per desgràcia, acabarà aviat.
Oh, cor meu, anhelós de flors perdudes
i del sol de les hores estivals!
La inextingible veu d’aquell temps fos,
amb el seu campaneig interminable,
ressona en l’esperit d’un encanteri
sobre el teu buit, talment un toc de mort.
Cal destacar l’encert de Quaderns Crema i de Cátedra en fer una edició bilingüe. M’agrada molt aquest format (pàgina esquerra anglès, pàgina dreta català) perquè així hom pot veure la tasca del traductor per traduir mots complicats. Com que jo he llegit l’edició en català, puc dir que Txema Martínez ha fet una bona tasca en la traducció, malgrat (personalment) errar en no respectar la disposició visual original. Allan Poe fa aquesta disposició amb l’objectiu de representar els silencis, d’uns que el traductor retalla a colp de tisora sense aparent justificació. Això no obstant, segur que hi ha un motiu personal que desconec, i això no hauria de desmerèixer la feinada en la traducció d’un dels escriptors més famosos de la literatura americana.
