Salvador Rich. Barcelona
Normalment esperem el cap de setmana per a fer tot allò que la feina i el dia a dia no ens permet: descansar, aficions i també –per què no?- estrènyer o fins i tot recuperar lligams amb amics i familiars. I heus aquí en Lyle, un home que frisa la quarantena, culte i reservat, que se’n va un cap de setmana a visitar un matrimoni de la seva mateixa edat, que fa gairebé un any que no veu. El matrimoni en qüestió són en John i la Marian. Ella és la millor amiga d’en Lyle i sempre s’ho han explicat tot. Ell era el germà d’en Tony (mig germà, de fet), parella de Lyle i mort precisament fa un any. Per si no hi hagués prou contingut emocional en aquest retrobament, en Lyle hi va acompanyat: és en Robert, un jove artista que ha conegut fa poques setmanes i que vol presentar com la seva nova parella.
El que sempre m’ha agradat de les novel·les de Peter Cameron son els seus personatges. Venen ganes de conèixer-los, de seure a la taula amb ells en aquell sopar al jardí on –in vino veritas, suposo- tot emergeix. I això em fa pensar que té la clau per fer que jo, com a lector, entri dins del llibre. Voldria agafar pel pit de la camisa un dels personatges i dir-li “reacciona”, o consolar-ne algun d’altre, o aconsellar-lo (pobre de mi) que penso que reacciona malament… Les seves són, en definitiva, novel·les de sentiments. L’acció principal ja ha passat fa un any: la mort de Tony i el que ara -en el decurs d’un cap de setmana- toca és esbrinar com viuen la seva absència cadascun dels personatges, i com ho encaixen, no només en les seves vides, sinó en la seva relació. D’aquest encaix tracta aquest llibre, fins i tot amb la presència d’un personatge aliè a tot allò que els ha passat als protagonistes: una cínica milionària italiana que passa les seves vacances avorrida en una casa propera i que –convidada al sopar sense un motiu concret- serà una mena d’advocat del diable del que hi passa. Un personatge força curiós, que contrasta amb la resta, però al que tampoc li manca un punt de tendresa.
En tota aquesta història el més important és el que no ens explica l’autor, igual que el personatge que tot ho lliga és l’absent. Amb aquesta premissa, Peter Cameron ha trenat un argument sobre les relacions humanes, sobre el dol, els sentiments i l’amistat, els grans temes humans podríem dir. Una novel·la intimista i plena de símbols també: el cap de setmana i la casa al camp representen el moment i el lloc on Lyle pot deixar-se anar, expressar uns sentiments adormits fa massa temps; el tren en el que hi va, al costat de Robert, simbolitza aquest deslligar-se… ell ho sap i per això mateix ha deixat passar tant de temps abans de retrobar-se amb els vells amics i amb la vella vida. A mida que un va avançant en la lectura, assistint a les converses més o menys protocol·làries dels personatges, es pot pressentir que alguna cosa ha de passar, que aquell no serà un cap de setmana plàcid. Que els sentiments reprimits són com un riu que es vol desviar. Més tard, o més d’hora el riu ha de tornar al cau, i ho farà emportant-se tot el que trobi per davant. Fins i tot l’amistat. I l’amor.
