Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
És possible que el Superlópez dels còmics m’hagués passat per alt si el meu fill no n’hagués estat un devot seguidor, que alternava aquest súper heroi entranyable amb els de la factoria Marvel i amb d’altres més internacionals. Així que, després de la nostàlgia lligada a Mary Poppins resultava inevitable anar a veure què s’havia fet amb el nostre estimat heroi maldestre. I el cert és que s’ha fet tota una altra cosa, que té molt més de paròdia de Superman que no pas del personatge creat per Jan, que mai no ha estat tan majoritàriament popular com d’altres creacions hispàniques però que té el seu culte particular. S’ha fet una pel·lícula distreta, millorable, amb alguns moments remarcables i d’altres prescindibles i que ha perdut una part, llàstima, de la crítica social i de la diversa inspiració literària de l’original.
Es va criticar l’elecció de Dani Rovira com a protagonista però la veritat és que el xicot resulta molt convincent i fins i tot tendre, malgrat que no és el Superlópez dels còmics. Per no desplaure del tot als seguidors de l’original hi trobem picades d’ullet evidents. Hi han afegit una dolenta convencional, encarnada en la Verdú, a qui ja li passa com a la Bette Davis, que quan fa de bona és molt bona i quan fa de dolenta és millor. I això ho vaig poder constatar a partir de la seva terrible madrastra de la Blancaneus de Berger.
El seu pare extraterrestre és Ferran Rañé, un malvat amb inspiració directa de La Guerra de les Galàxies, en un paper que mereixia més espai. En general el repartiment està prou bé i funciona, més o menys, tot i que es podia haver arrodonit una mica el desenllaç. Barcelona és l’escenari de les aventures d’aquest heroi reciclat, que arriba a la terra en un poble, suposadament del Maresme, però americanitzat a fons. Al final ens fan una altra picada d’ullet, amb l’aparició del Senyor dels Xumets, cosa que fa preveure que si la cosa rutlla ens oferiran nous episodis i potser, aleshores, recuperarem una mica més de l’original. Al capdavall la majoria de llibres i còmics en paper acostumen a tenir poca cosa a veure amb els seus trasllats al cinema o la televisió.
Llàstima que la comicitat, a tot estirar, arrenqui alguns somriures de complicitat i poques riallades espontànies. Pel que fa al director, Javier Ruiz Caldera, trobo que aquí se n’ha sortit millor que no pas amb l’Anacleto. Més enllà del resultat trobo que estan molt bé aquests intents d’inspirar-se en el còmic nostrat més popular. I pel que fa a la utilització de la ciutat de Barcelona, d’aquí cinquanta anys ens agradarà veure la peli en això de la Barcelona…i acció, de la BTV.
Superlópez, el còmic, té una llarga i complexa història. Es van editar alguns àlbums en català, transformant el protagonista en Súper Llopis, cosa que potser no calia, ja que hi ha molts López catalans de soca-rel. Coses del país, que em remeten a aquella broma sobre que en Llopis i en Llepes en fan un bagul… En resum, una agradable estona al cinema.
