Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Aquest interessant i documentat llibre de Mariano Sánchez Soler, La transición sangrienta (Península), es va publicar per primera vegada l’any 2010 i resulta avui molt oportuna aquesta reedició. El mite de la transició modèlica revifa de tant en tant i el desconeixement del context real d’aquells anys fa que, per una banda es valori d’una forma excessivament positiva aquella època o que, per l’altra, un gran nombre de gent més jove condemni aquells pactes polítics i els consideri covards i vergonyosos, en no conèixer el rerefons dels acords i les dificultats que van comportar.
La realitat, que no ens agrada i resulta incòmoda, és que Franco va morir al llit i de vell i que poc abans de la seva mort no es van poder ni tan sols aturar unes quantes arbitràries penes de mort. Malauradament, fins i tot els llibres de text expliquen aquells fets del passat com una mena d’evolució màgica a la recerca de la pau social. Molts rebrots violents del present o la revifalla de grups d’extrema dreta no s’expliquen sense conèixer una realitat que encara compta amb molts aspectes ombrívols.
L’evidència ens diu que en un espai d’anys relativament breu van morir unes sis-centes persones i que moltes més van rebre ferides i violència per diferents bandes, es compten uns dos mil ferits a causa de la situació i la repressió. D’aquestes sis-centes, -cinc-centes noranta-u segons les fiables dades que aporta el llibre-, cent vuitanta-vuit van ser provocades des del poder vigent, tot i que unes quantes, com sol passar al llarg de la història, es van atribuir a incontrolats. Pel damunt d’aquells fets es va estendre una capa de boira i la impunitat. Amb la relativa consolidació de la democràcia vam pensar que grups clarament feixistes havien desaparegut o quedat reduïts a poca cosa però en aquests darrers anys els hem recuperat, mentre ens assabentàvem de la bona vida i dels reconeixements institucionals dels quals anaven gaudint, fins i tot, alguns torturadors inqüestionables.
Calia garantir, aleshores, els pactes entre contraris, fins i tot entre contraris situats en els extrems del panorama polític. Les lleis d’amnistia van garantir impunitats diverses. La conflictivitat social, a causa de la crisi econòmica dels setanta, va contribuir a repressions amarades de brutalitat en contra d’uns obrers que amenaçaven amb fer trontollar el sistema. L’esquerra va acceptar la situació i tot va semblar abaltir-se, més o menys, malgrat que ETA no ha renunciat a la violència fins no fa, com qui diu, quatre dies. La nostra suposadament modèlica transició va tenir més víctimes que les que es van produir a països com Portugal o Grècia.
Mariano Sánchez Soler (Alacant, 1954) és periodista, poeta, guionista i narrador. En els darrers anys s’han publicat diferents llibres sobre el tema de la violència durant els anys de la transició, alguns dels quals incideixen més a fons en determinats fets, en algunes de les víctimes o en els culpables directes dels crims, atemptats i tortures, però el de Sánchez Soler continua sent una mena de manual clàssic i documentat, amb un munt de dades i bibliografia, del qual han begut molts altres. Inclou un interessant annex documental, una llista nominal de totes les víctimes i una relació de les diferents sigles, entre les quals sovint és fàcil perdre’s.
Es tracta d’un llibre imprescindible que cal tenir, per consultar quan calgui. Malauradament molts aspectes de la història hispànica contemporània no s’han acabat de tancar mai i tenim l’obligació de no oblidar i de recordar les víctimes, siguin del bàndol que siguin i, és clar, aquelles que potser no eren de cap bàndol, les víctimes col·laterals, que també n’hi ha unes quantes. No hi cap vacuna efectiva contra la violència i la repressió i la cultura seriosa a l’entorn de la pau i el diàleg efectiu no semblar avançar com caldria i sovint no passa de ser un cúmul de boniques paraules que la realitat, de tant en tant, desmenteix.
