Sigmund Freud a París

L'Hotel de Saint-Aignan de la capital francesa acull una exposició que recorre la trajectòria biogràfica i intel·lectual del metge austríac
sigmund freud a paris

Miquel Aures. París


Si teniu la sort d’anar a París abans de l’11 de febrer, encara sereu a temps de visitar, a l’Hôtel de Saint-Aignan de la rue du Temple, a 5 minuts del Centre Georges Pompidou –i l’any en què, el 23 de setembre, es commemorarà el 80è aniversari de la mort del fundador de la psicoanàlisi–, l’exposició “Freud, du regard à l’écoute” (‘Freud, de la mirada a l’escolta’), una mostra important amb què el Musée d’Art et d’Histoire du Judaïsme, encara força desconegut, celebra, des del 10 d’octubre de 2018, els 20 anys de la seva fundació. Avalada per l’acadèmic Jean Clair, que l’ha comissariat, amb un suport excepcional del Museu d’Orsay i amb la participació del Museu Freud de Londres i de diferents institucions museístiques de l’àmbit germànic, l’exposició evoca –amb una gran abundància de l’elements documentals i un bon esplet d’obres extraordinàries, algunes de ben conegudes però mai no exhibides conjuntament fins ara–, la trajectòria biogràfica i intel·lectual de Sigmund Freud, posant-la en relació amb el seu context existencial i en particular pel que fa a la relació, paradoxal, del pare de la psicoanàlisi amb l’espiritualitat jueva. Aquesta hauria influït en l’elaboració del seu pensament –de La interpretació dels somnis a Moisès i la religió monoteista– i explicaria una inhibició en matèria estètica, molt en línia amb la tradició mosaica, que hauria determinat el posicionament del vienès davant de la influència de la seva obra en el surrealisme i les arts plàstiques.

El rebuig o la legitimitat de la representació visual de les idees són els plantejaments més extrems d’una controvèrsia mil·lenària, la qual, per exemple, quant a les imatges sagrades, va portar al distanciament entre l’Església llatina i la grega en el Segon Concili de Nicea. Aquest debat sobre l’estatus de la imatge en relació amb el que representa, mantingut d’una manera més o menys latent al llarg del temps, ha esdevingut, secularitzat, un eix essencial del debat filosòfic dels segles XX-XXI, de Walter Benjamin i Aby Warburg i a l’última maduresa de Jean-Luc Godard (Le livre d’images, 2018), qui, precisament, ha estat titllat d’antisionista arran d’algunes de les seves opinions sobre l’Estat d’Israel, les quals, de manera clarament provocadora, ha introduït en els seus films més recents -veritables assajos filmats–, sense oblidar aportacions tan interessants com les del teoritzador de la imatge Georges Didi-Huberman o, a casa nostra, les magnífiques reflexions sobre l’ecosistema audiovisual publicades l’any que acabem de deixar per Íngrid Guardiola (L’ull i la navalla).

La proposta de Jean Clair, a partir d’un cartell que reprodueix la fotografia canònica, de 1921, des d’on Freud ens contempla amb un punt de desconfiança, el cigar en una mà i l’altra mà a la cintura –imatge que devia decorar tantes consultes de psicoanalista–, ens fa recórrer, talment un laberint, nou sales d’exposició, dividides en tres àmbits, corresponents a dues plantes de l’edifici i un entresol, que serveix de transició entre els dos pisos anteriors: el recorregut va, en moviment descendent, de la imatge a l’escolta, de Charcot a Freud, de l’exterior a l’interior i, amb el trànsit pels espais dedicats al Freud col·leccionista i al divan psicoanalític, fins als aspectes més socials i universalment difosos del personatge i el seu llegat, amb la vida sexual i els somnis i l’art i la religió, a la planta baixa.

L’àmbit pròpiament biogràfic i formatiu del metge vienès, al primer pis, ocupa les sales 1 a 3. La primera sala, dedicada al Freud neuròleg, arriba fins a l’adquisició de l’especialitat mèdica, i les sales 2 i 3, versen sobre magnetisme, histerisme i hipnosi, en paral·lel amb l’aprenentatge de Freud a París, a l’hospital de La Salpêtrière. En aquest espai, hi destaca una banyera per magnetitzar de Mesmer, de 1784, procedent del Museu d’Història de la Medicina i de la Farmàcia de Lió, i diversos testimonis fotogràfics espiritistes, al costat de molt material relatiu al treball del professor Charcot sobre l’histerisme. Hi ha un espectacular dibuix fet amb tinta sobre paper de l’any 1853, efectuat pel metge de La Salpêtrière sota els efectes de l’haixix i que, amb un aspecte general que de lluny recordaria alguna de les il·lustracions de Salvador Dalí, mostra a la manera del Bosch una munió de personatges grotescos que es disputen la totalitat de la superfície gràfica. La sala 3 està dedicada a Darwin i la percepció de Freud de la psicoanàlisi com a tercera espina, després de la revolució copernicana i l’evolucionisme, en l’amor propi de la humanitat. Hi podem veure una interessant escultura caracterològica de Messerschmidt, procedent de Viena, un esquema de l’inconscient dibuixat per Charcot l’any 1892, o un dibuix científic de tema neurològic de Santiago Ramon y Cajal, aquest, però –ai– en facsímil (l’original -sol·licitat?- no ha sortit de territori espanyol).

L’entresol correspon a les sales 4 i 5, “El gabinet d’antiguitats”, sobre la col·lecció privada de Freud, i “El divan i el naixement de la psicoanàlisi”. A més de diverses peces propietat seva (per exemple, representacions de fal·lus de diferents procedències geogràfiques), podríem destacar-hi l’ex-libris que li va dibuixar Berthold Löffler, d’estètica Jungstil, que representa Èdip davant l’esfinx. Hi trobem també un magnífic escut amb la medusa, obra d’Arnold Böcklin, procedent del Museu d’Orsay, i pel que fa al divan diferents representacions gràfiques de la dama ajaguda, sigui madame Récamier, en una litografia de 1821, sigui el famós collage sobre paper de Max Ernst, La préparation de la colle d’os, d’un segle exacte després, procedent d’una col·lecció particular, o una tinta i aquarel·la sobre paper de l’expressionista i visionari Alfred Kubin, l’autor de L’altra banda: amb el títol Hysteria, mostra una noia estirada en un sofà, amb un home espectral amb bastó, gairebé una ombra giacomettiana, dret al davant i que sembla voler comentar a l’espectador l’escena. Per cert que el famós quadre de Ramon Casas, Jove decadent (Després del ball), de 1899, del Museu de Montserrat, permetria una relectura a la llum d’aquesta tradició.

Però la part de l’exposició més interessant, i que justifica una visita a la mostra, més enllà del plantejament, és la que es troba a la planta baixa del Hotel de Saint-Aignan, dedicada a la vida sexual (sala 6 i 7), la ciència dels somnis (sala 7), el moviment surrealista i la influència de Freud els anys 1920 (sala 8) i, finalment, la darrera sala (la 9), a manera de conclusió, sobre Moisès i el judaisme. Aquí ja ens desfem de la cotilla biogràfica i tenim Freud com a cappare de la modernitat, com a pensador que, més enllà de l’àmbit de la psicologia i la psiquiatria, ha exercit una influència determinant en el pensament occidental, la sociologia, la literatura i l’art del segle XX.

La porta d’entrada a aquest tram final de l’exposició seria La interpretació dels somnis, que hi apareix envoltat de litografies que hi presenten, en major o menor grau, alguna classe de relació. Així, obres que s’hi vinculen directament, com ara un dibuix imprès de Jules Garnier que representa Gargantua inundant de pixum els parisencs, que Freud cita en interpretar el somni d’un pacient, o la il·lustració de l’experiència onírica de la mainadera francesa que es va publicar a la quarta edició del llibre, o bé obres que hi presenten un lligam més indirecte, entre les quals destacaríem el còmic Little Nemo in Slumberland, de Winsor McCay, un exemplar del qual s’hi exhibeix, si bé no en edició original (1907-1908, volum 2), sinó en una reedició de l’any 1991. En aquesta darrera part de l’exposició trobem el famós quadre de Courbet L’origen del món, que va ser propietat de Lacan, i per al qual André Masson va executar una funda protectora lliscant, que també s’hi exhibeix i que el protegia de mirades indiscretes. L’apartat del sexe es complementa amb obra plàstica de Kokoschka, Rodin, Klimt, Egon Schiele o Picasso, fins a arribar a un altre dels puntals de la mostra: la Fontaine o urinari signat “R. Mutt 1917”, de Marcel Duchamp.

Ja dins l’espai del surrealisme –sala massa anxovada tenint en compte l’èxit de públic de l’exposició–, cal destacar-hi, a més de Il ritornante, de Giorgio de Chirico, o Le viol, de René Magritte, el famós Sacré Coeur, de Dalí (1929), que va determinar la ruptura de l’empordanès amb la seva família. Hi ha força documentació impresa i gràfica sobre Breton i els seus, als quals Freud  considerava, en conjunt, com a “bojos integrals”, amb l’única excepció de Salvador Dalí: potser perquè el seu cas era massa de manual. Hi trobem un esplèndid dibuix a llapis de grafit i colors d’Antonin Artaud, L’exécration du Père-Mère. És curiós que l’exposició hagi renunciat a explotar la comparació possible entre el gabinet d’antiguitats de Freud i el bureau o mur de Breton, que es conserva íntegre al veí Centre Pompidou. La darrera sala conté una reproducció del Moisès de Miquel Àngel, un esplèndid quadre de 1964 de Mark Rothko, qui es confessa influït en la seva pràctica artística per l’assídua lectura de Freud i Jung, i la maleta de viatge del fundador de la psicoanàlisi. L’exposició es complementa amb un catàleg magníficament editat per Gallimard.

 

_________

Sigmund Freud. Du regard à l’écoute / Musée d’Art et d’Histoire du Judaïsme, MAHJ (71, rue du Temple, 75003 París) / Fins al 10 de febrer de 2019 / Entrada: 10 euros

Categories
ARTExposicions
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES