Sheila Franch / @franch_sheila
Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer udol de terror va passar desapercebut en meitat de la gresca de la ciutat. Vull creure que va ser un signe, el presagi de que sabria riure els calvaris més grans”. Ja des del principi, ens anuncia que haurà de fer el cor fort, en paraules de Mercè Rodoreda, per a poder seguir endavant. La protagonista es troba en un constant debat intern entre el que vol ser i el que és. Allò que vol aconseguir i que potser arriba a tocar amb la punta dels dits però que mai arriba a tenir o assolir completament.
L’arribada al món de la protagonista, Maryse, és una paradoxa: plorant al món alegre, plorant a l’alegria. Des de llavors, estarà sempre en un desequilibri entre el somriure i la llàgrima. Les dues cares de la mateixa moneda. L’escriptora fa una mirada enrere cap al seu passat i detalla els primers episodis de la seva vida: el primer amor, el primer desamor, la primera mort, l’acceptació de ser una dona de raça negra i les seves conseqüències, l’amistat, l’ideal estàndard de la bellesa femenina… però sobretot explica de quina manera, a poc a poc, va unint el camí entre la seva realitat i el seu destí.
Corazón que ríe, corazón que llora (Impedimenta amb traducció de Martha Asunción Alonso) és el relat de la infantesa i la joventut d’una dona que busca els seus orígens més profunds, que lluita per a fer-se visible en una societat afrancesada que no accepta les persones d’ètnia africana. Tal i com exposa l’escriptora, “l’excepció a una raça que els blancs es mostraven ferms en considerar repulsiva i bàrbara”. Així doncs, la narració constitueix una defensa dels drets de les persones sense importar el seu origen o característiques. Tanmateix cal destacar que Maryse Condé va esdevenir primera presidenta del Comitè per la Memòria de l’Esclavitud a França l’any 2001.
La novel·la va molt més enllà dels límits autobiogràfics i es construeix la història d’una generació, la guadalupenya que va estar oprimida i ara busca l’alliberament social. La recerca d’una identitat cultural és un element que agafa molta importància al llarg de la narració i que es va incrementant a mida que la protagonista va evolucionant, assolint una etapa de maduresa on es pregunta per les seves arrels culturals: “Primer, em va donar per pensar, indignada, que l’identitat és com un vestit que t’has de posar, ho vulguis o no, et quedi bé o no. Després, em vaig rendir davant de la pressió i vaig provar a veure si la sotana fa al monjo.”
Maryse qüestiona l’educació rebuda com a imatge dels cànons europeus i comença a indagar en els orígens de les primeres cultures africanes. S’endinsa en el món literari, destaca el llibre Carrer de cabanyes negres on la jove protagonista se sent totalment identificada amb el protagonista de la novel·la i és en aquest moment quan comença a assimilar com a seva la identitat i la cultura africana. Cada capítol presenta un tema diferent del capítol anterior, i gràcies a aquesta diversitat temàtica, som presents a l’evolució que pateix el personatge principal. Maryse Condé, amb la seva riquesa narrativa (que la va fer guanyadora del Premi Nobel Alternatiu de Literatura 2018), ens mostra un estil directe, lliure i honest que ens enlluerna amb cada paraula.
