Mazen Maarouf (Beirut, 1978) va esdevenir una de les sensacions del Festival Mot d’Olot, on va arribar per presentar el seu llibre Acudits per a milicians (Navona/Alianza), un recull de relats que retraten situacions dramàtiques, algunes com a conseqüència de la guerra, però amb certes dosis d’humor i surrealisme. Aquest escriptor nascut al Líban és fill d’una família de refugiats palestins. En l’actualitat resideix a Islàndia, país on va arribar gràcies a una beca de creació que va rebre el 2011. En la conversa que fa al Mot, diu que els que vivim als països que abracen el Mediterrani compartim caràcter, i que aquest és molt diferent respecte al dels islandesos, a qui els costa molt obrir-se i relacionar-se amb altres persones. Explica també Maarouf que va arribar a Islàndia pensant que seria l’únic escriptor allà, però es va trobar amb què fins i tot el seu fontaner havia publicat un llibre.
Maarouf té sentit de l’humor, però també es nota que ha patit. El seu discurs no defuig les dificultats per les que ha passat al llarg de la seva vida i, de fet, ell es considera una persona més aviat pessimista. Ara bé, això no vol dir que no sigui una persona forta que lluita per ser positiu i treure sempre la part bona de les adversitats. Encara que això sembli contradictori, no ho és pas, ell mateix defensa que les persones tenim moltes personalitats, depenent de les situacions que ens toquen viure.
Manel Haro. Olot / @manelhc
Les seves històries retraten situacions dramàtiques que, d’una manera o una altra, estan inspirades en la seva experiència. En quin moment de la seva vida van néixer?
Al començament tenia molts prejudicis amb les històries curtes, perquè no entenia que els escriptors estiguessin interessats en aquest gènere. Jo era lector de poesia i novel·la, però mai de narrativa curta. Però, per alguna estranya raó que no recordo, cap el 2009 vaig començar a llegir-ne, vaig descobrir autors com J.M.G. Le Clézio o Eduardo Galiano, que em van obrir la ment. Recordo llegir també antologies de relats hispanoamericans i vaig veure la gran imaginació que hi havia en ells. Llavors jo només tenia un quadern per escriure poemes, però vaig comprar un altre per escriure històries curtes.
Inspirades en les seves vivències…
Senzillament, vaig recórrer a la meva memòria, a la meva realitat més immediata, més propera. Aquest llibre és fruit d’aquest aprofundiment en la meva memòria. En cada relat hi ha algun detall que porta a mi, que és cert. Potser és un detall poc important, molt secundari, però hi és. El lector potser no el percebrà, perquè en realitat és una petitesa, però per a mi és molt important.
La primera història és la més llarga i la que dona títol al llibre. Explica el drama d’un pare assetjat i maltractat per uns milicians durant la guerra del Líban, quan aquests haurien d’estar per protegir-lo. El fill d’aquest home vol trobar la manera d’ajudar el seu pare, però les seves accions li compliquen encara més les coses. Quin seria el detall d’aquest relat?
La presència constant i per tot arreu d’aquests milicians, homes amb pistoles que et trobaves a cada cantonada. Anaves a qualsevol botiga i eren allà comprant i veies que es negaven a pagar a vegades. Era una realitat diària, i els hi teníem por, perquè un dia podien ser molt amables però al següent eren tot el contrari i t’atemorien. Podia passar fins i tot que es barallessin entre ells i es disparessin. Era com transitar per un camí ple de flors però minat, no podies anar tranquil perquè no sabies quan et podia esclatar una mina. Era molt difícil conviure amb ells, però al final han estat font d’inspiració.
Manuel Forcano, comissari del Festival Mot, té un poema on diu que “les flors més vistoses creixen només als camps de mines“.
És molt bonic això, bonic i cert alhora. Moltes vegades les coses més boniques fan molta por. La vida està plena de problemes i fets desagradables, però també de sorpreses i màgia, coses que et fan somriure.
Es considera un home optimista o pessimista?
Pessimista, pessimista. Les experiències que he viscut m’ho posen fàcil. De totes maneres, percebo que la gent es fa una idea de mi molt dramàtica, per exemple, per ser d’origen palestí. Senten compassió per mi, perquè pensen en el patiment del poble palestí durant dècades, una situació terrible i injusta, amb els seus drets negats a molts nivells. Però jo he de seguir endavant, qualsevol palestí ho ha de fer. Suposo que l’art i la literatura m’han ensenyat a fer-ho, m’han mostrat que sempre hi ha alguna cosa d’estètica en l’horror.
A què es refereix?
Evidentment, no pots anar a una persona que està patint i dir-li que l’art li ensenya que és molt bonic tot allò que està vivint, parlo més aviat de què els escriptors i els artistes són capaços de trobar alguna cosa positiva, inspiradora, en les situacions difícils, encara que només sigui la capacitat que té l’ésser humà de resistir i plantar cara a l’horror.
Què li ha ensenyat a vostè la seva pròpia literatura?
Paciència i resistència. He de confessar, però, que aprenc més de la literatura dels altres que no pas de la meva. Per exemple, he aprés a adoptar un compromís amb mi mateix i a saber renunciar quan toca.
Vostè va dir a la seva conversa al Festival Mot que tothom té les seves pròpies bogeries.
Perquè tots tenim més d’una personalitat, més d’una actitud, no ens podem comportar sempre de la mateixa manera. La vida té molts colors, i a vegades ens sentim crispats, aterrats, frustrats o contents. El compromís que adoptem en la vida amb un objectiu concret pot ser una bogeria. Estudiar durant anys per esdevenir un professional en alguna disciplina és una mena de bogeria. Suposo que quan vaig dir això era perquè necessitava ser honest amb mi mateix i reconèixer que tinc les meves pròpies bogeries, especialment si em sento atacat o víctima d’algun tipus d’abús, perquè llavors no estic feliç.
Noto que encara està afectat pel que va viure…
És clar! Ningú pot treure’s el seu passat de la seva pell. La clau és preguntar-se que has aprés del que has viscut per poder tirar endavant, per millorar la teva vida, per respectar la teva gent. El passat ens enriqueix, sempre et dona alguna cosa, el repte és ser fort i no arrossegar sentiments negatius, encara que això costa molt. He de sentir-me agraït amb el meu passat, tot i que està ple de situacions difícils, perquè han estat font d’inspiració per a les meves històries.
També va dir que les mares són especialment important al Líban.
Les mares són importants a tot arreu. No parlo de males mares, és clar, sinó de les bones, de les que es mouen sempre pel marge de la història. Per exemple, en tots els conflictes i guerres del segle XX, les històries parlen dels homes: els soldats, els líders, els polítics… També sembla que la magnitud d’una guerra, o el veredicte sobre qui l’ha guanyada, es mesura per la quantitat de morts que ha provocat. Però què passa amb la gent que ha sobreviscut i ha de mantenir o reactivar la visa social? Els homes anaven a la guerra, però les dones es quedaven cuidant de la família, mantenint la vida com fos al seu voltant. Aquestes mares eren i són heroïnes, ens alimenten, ens protegeixen, ens porten aigua, afronten sentiments terribles.
Per què la violència resulta tan seductora per a l’art, la literatura o el cinema?
Perquè la violència forma part de la vida. El gènere humà ha utilitzat sempre la violència, en tots els temps, de diferents maneres. És com una herència que rebem i que a vegades usem. Em costa entendre per què ho fem, i suposo que escriure és una manera d’arribar a entendre-ho. L’art i la literatura ens permet reflexionar sobre nosaltres mateixos, sobre el que podríem arribar a fer i sobre el que seríem capaços de tolerar. Hi ha grans obres basades en sentiments o experiències terribles. Després, cada creador retrata la violència d’una manera diferent. Tarantino, per exemple, ho fa d’una manera exagerada i divertida.
La seva manera, en canvi, és a través de l’humor.
Sí, perquè ens agradi o no, sempre hi haurà guerres. Mai s’acabaran. Alguns conflictes es tornaran a produir de la mateixa manera, en naixeran d’altres. Si analitzem la nostra història, veurem que sempre hi hagut alguna guerra en algun lloc del món, no trobarem cap parèntesi de pau. Cadascú escriu sobre la guerra a la seva manera, perquè, si no, tindríem sempre el mateix relat. Jo utilitzo l’humor, perquè m’amplia el ventall de possibilitats, em permet jugar millor amb els fets i els personatges i també m’estimula més a la imaginació, que és, al final, el que arriba al lector.
